August Gil Matamala: “Si volem fer una truita, hem de trencar els ous”

Text: Laia Soldevila | Fotos: Ivan Giménez

August Gil Matamala (Barcelona, 1934) és un dels referents principals en l’activisme pels drets civils a Catalunya. La vida d’aquest advocat laboralista ha estat, com la definien Anna Gabriel i David Fernàndez a  la seva bibliografia, una militància “primer, contra la negra nit del franquisme; després, contra les renúncies i frustracions que van originar el règim del 1978; avui, contra les desigualtats globalitzades del segle XXI”. Té 85 anys però el cap clar i la mirada llarga de qui ha viscut molts moments històrics: 3 anys de República, 3 de guerra, 39 de dictadura i 41 de democràcia. En dies convulsos com aquests, l’hem anat a veure per parlar sobre la sentència del procés, les mobilitzacions de resposta i el futur de l’independentisme.

Fa una setmana que es va fer pública la sentència del Procés. Quina anàlisi en feu?

La sentència és absolutament aberrant. És el resultat d’un procediment que està viciat des de la fase d’instrucció fins al desenvolupament del judici, com ja es va denunciar. Però, fins i tot així, sorprèn la seva duresa: ha anat més enllà del que esperàvem.Hi havia juristes que parlaven de la possibilitat de 15 a 25 anys de condemna…Al principi, el fiscal demanava 23 anys de condemna per rebel·lió consumada, i el màxim per aquest delicte eren 25. Al final han optat per la sedició, i el màxim són 15 anys. Però ens hauríem de donar per satisfets per aquesta suposada benevolència del Tribunal? No. A l’Oriol Junqueras l’han condemnat a 13 anys: és moltíssim pel delicte de sedició. La condemna no és proporcional als fets en absolut. La sedició no existeix. És un “alzamiento tumultuario” que té, entre altres finalitats, impedir que es compleixin les resolucions judicials. El 20 de setembre, què es va impedir, exactament? Res. La resolució judicial d’aquell dia era per fer un escorcoll al Departament d’Economia. I no es va impedir: es va fer en condicions més o menys còmodes. En tot cas, qui va oposar una certa resistència que es fes l’escorcoll és la gent. Es condemna el Govern per una actuació absolutament popular i ciutadana. Això és perillosíssim. Ens situa en un carreró sense sortida.En quin sentit?Com que el 20-S la Generalitat no va donar l’ordre de dissoldre els manifestants per la via policial, sembla que la sentència la fa responsable de l’actuació ciutadana. Això vol dir que la possibilitat de protesta del que sigui a Catalunya posa en perill el Govern com a institució autònoma si la seva actuació no és treure els Mossos d’Esquadra a dispersar els concentrats. Aquesta sentència el que fa és negar la possibilitat de la protesta quan adquireix un cert volum.
“El Govern és en un impàs total: no hi ha una actitud clara de cap on anar. Hi ha una part de la gent independentista que ha perdut la confiança”

Dilluns passat, la consellera Budó va justificar les càrregues dels Mossos a l’aeroport del Prat contra els concentrats pel Tsunami Democràtic per evitar que se’ls acusés de sedició…És una gran contradicció. El Govern està en una situació patètica: d’una banda, promouen la mobilització i la desobediència; de l’altra, fan que l’actuació dels Mossos d’aquests últims dies sigui la de qualsevol força d’ordre públic que vol salvar no sé què.

El conflicte el provoca una determinada actuació policial?

Jo veig una cosa claríssima: a les Marxes per la Llibertat no hi ha hagut incidents. La gent ha avançat cap a Barcelona tallant carreteres, impedint la circulació per vies públiques fonamentals. I no ha passat res perquè no hi ha hagut intervenció policial. Uns quants dies enrere, els Mossos van fer una exhibició absurda dels seus mitjans repressius, quan van ensenyar el gas pebre. S’estaven preparant… contra qui? A més, arriben forces de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. I no sabem si venen perquè ho ha demanat la Generalitat o per iniciativa pròpia. Si ho han demanat, és incongruent: els estan portant contra els manifestants a qui han animat a sortir al carrer. Si no els han demanat, que reconeguin que la situació d’ordre públic ha passat a dependre del Govern central i que els comandaments de la Guàrdia Civil són els que dirigeixen les operacions. Són contradiccions insalvables. Hi ha una disfunció entre el que es diu i el que es fa, cosa que provoca que hi hagi gent que digui que ja en té prou i surti a barallar-se.

Quina és la responsabilitat del Govern de JxCat i d’ERC davant d’això?

El Govern és en un impàs total: no hi ha una actitud clara de cap on anar. Hi ha una part de la gent independentista que ha perdut confiança, sobretot després d’aquests dos anys, que han estat absolutament perduts en molts sentits. Hi ha una sensació de frustració, i, quan ens trobem davant una situació de violència institucional tan gran com és la sentència, era inevitable que una fracció adoptés actituds que podem considerar violentes. I que tampoc són extraordinàriament violentes: s’estan magnificant. En moments així, hauríem d’estudiar bé on comença la violència i qui la provoca. Miquel Buch l’altre dia demanava mantenir el dret a manifestar-se i el dret a circular. Doncs no, no són compatibles. Intentem no provocar ni crear les condicions perquè hi hagi aquesta violència. Això no s’ha gestionat adequadament.

“L’Estat espanyol no pararà fins que l’independentisme no hagi decidit que abandona les seves pretensions polítiques”

La Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra carregant a les manifestacions. Les últimes setmanes hi ha hagut detencions de membres dels CDR. Grande-Marlaska, el ministre de l’Interior, ja està investigant el Tsunami Democràtic i la Guàrdia Civil els ha tancat la web. Vivim una onada repressiva? Està preparat l’independentisme per fer-hi front?

És evident que l’Estat espanyol no veu cap altra línia d’actuació que no sigui aquesta. No pararà fins que l’independentisme no hagi decidit que abandona les seves pretensions polítiques. Mentre això no arribi, tota actuació que mantingui una voluntat de seguir en aquesta línia haurà de ser reprimida. Això és el que diu la sentència. L’independentisme, per la seva banda, hauria de recuperar una paraula que sembla que ha desaparegut del vocabulari, la de “lluita”. I la de “compromís” i de “responsabilitat davant els propis actes”. Podem tenir moltes idees i traçar un full de ruta perfecte, amb passos, terminis i argumentaris. Però la lluita és la que fa el moviment. O retrocedeix del tot o se supera amb noves formes de lluita.

Jordi Cuixart deia, fins i tot abans de la sentència, que la gent s’havia de preparar per a un model de lluita a llarg termini, com havia estat la lluita antifranquista.Com a mínim llavors teníem clar qui era l’enemic. Sabíem contra qui havíem de lluitar; no hi havia tants matisos. Ara no saps contra qui et baralles perquè els que t’estan reprimint són els del teu Govern. L’aspecte positiu és que l’actitud combativa ara és molt més àmplia. S’ha trencat la idea que aquí es vivia en un paradís.

Gent que coneix el president d’Òmnium explica que ell va canviar la seva actitud a la presó i va assumir el paper de pres polític i no acceptar rebaixes durant el judici ni en la seva condemna després d’una conversa amb tu.

Quan vaig anar a veure Jordi Cuixart a Soto del Real, em vaig trobar una persona que havia reflexionat i considerava que, davant els jutges Lamela i Llarena, s’havia equivocat i havia entrat al joc d’intentar justificar-se pensant que, si tenia una actitud més o menys col·laboradora, sortiria en llibertat i s’acabaria la història. Després, va entendre que era un pres polític i que el que havia de fer era justificar el seu comportament en termes de legitimitat. Que ell havia actuat com a líder social per defensar uns drets fonamentals com el dret de manifestació, de participació política i el d’autodeterminació i que això era el que havia d’explicar al judici. Quan jo vaig anar-lo a veure, amb mi va trobar la ratificació del que ja pensava: que valia més pensar en la transcendència política del seu paper que no en unes possibles conseqüències favorables per a ell que, efectivament, no hi han sigut.

“Vivim una desunió profunda que fa impossible articular una resposta estratègica que tingui cap i peus”

Quina autocrítica faries al que ha fet i dit l’independentisme en els últims 2 anys després de l’1-O?

No s’ha passat per una fase d’autocrítica, i és necessària. Però la situació és molt difícil. Els responsables de dirigir el moviment independentista haurien d’haver explicat per què es va arribar en un punt sense sortida però resulta que la major part d’ells són a la presó o a l’exili. Per això no s’ha acabat de fer aquest pas; potser era impossible. Ara bé, també he de dir que hi ha molts dirigents polítics que estan pensant purament en termes electorals i de competició entre partits, de qui mana i de qui governarà aquest país. En el moment excepcional que vivim i en la situació de bloqueig a què ha arribat el procés, és suïcida. Això afecta una gran part de les direccions polítiques dels partits independentistes. Vivim una desunió profunda que fa impossible articular una resposta estratègica que tingui cap i peus.

L’objectiu final és clar: la independència. Però els polítics ja no parlen de dates concretes i els escenaris per arribar-hi no semblen clars.

El que és negatiu és que han donat clarament la sensació que l’objectiu prioritari és disputar-se el poder. Però quin poder? 

Gestionar una autonomia que pràcticament no existeix? Ja es va aplicar el 155. Ara el poder judicial li està dient al legislatiu (el Parlament de Catalunya) què pot dir i fer i què no. Els jutges estan condicionant els partits polítics que no saben si el que fan pot perjudicar o no la gent que tenen a la presó. És una situació surrealista. Només es podria sortir d’aquí decidint sense tots aquests condicionants. Però fer-ho sembla impossible. Tenir presos polítics ens han portat a tots a la presó, a una de política i una de mental.

L’exlíder dels Comuns Xavier Domènech deia, en una entrevista a CRÍTIC, que ens trobem al final del cicle del Procés i del 15-M.

Sí, som en una crisi total. El sistema polític del 78 està en crisi, no dóna respostes. El capitalisme, igual: cada vegada hi ha més desigualtat i una catàstrofe humanitària que abraça continents sencers. Però ambdós aguanten. Estem vivint allò que descrivia Gramsci: el vell món no s’acaba de morir i el nou no acaba de néixer.

Tu vas viure el final d’un règim, el franquista, i l’inici d’un altre, el del 78….

Llavors alguna cosa es va trencar i alguna cosa es va crear. Insuficient, en condicions lamentables, però sí que hi va haver algun trencament. Ara n’hi hauria d’haver, també. Mantenir la idea que Catalunya és un país on no hi ha ni un paper a terra és mantenir una ficció més. Ens hem fet una idea que som un poble excepcional, i no ho som. Ens hem cregut que, com que teníem raó, ens la donarien. El Procés ha viscut d’aquesta idea. Però, com deia Joan Coma Roura, si volem fer una truita, hem de trencar els ous. 


“L’independentisme de massa ha sortit de la infància i ara s’ha d’enfrontar amb una situació que no serà fàcil”

Hem perdut la innocència?

Sí, i crec que és bo. L’independentisme de massa ha sortit de la infància i ara s’ha d’enfrontar amb una situació que no serà fàcil. A mi m’agradaria veure com sorgeixen noves iniciatives i persones que ho gestionin. Em sembla que hi ha tota una generació política que hauria de retirar-se.Polítics i entitats socials apel·len molt a la desobediència civil com a forma de lluita pacífica i reivindicativa per avançar.És una forma de lluita que s’ha demostrat que funciona i és eficaç. Ara bé: és suficient? Aquesta és la pregunta clau. Des de l’1-O, la desobediència no ha anat més enllà de trepitjar una carretera sense trepitjar els senyals de trànsit. Però hi ha altres desobediències. Hi ha la desobediència fiscal, la institucional… Ens podem limitar només a deixar que la desobediència la faci la gent del carrer? Si només la circumscrivim en uns horaris o en unes accions concretes, potser no arribarem tan lluny com volem arribar.

https://www.elcritic.cat/entrevistes/august-gil-matamala-si-volem-fer-una-truita-hem-de-trencar-els-ous-38349