Thursday 21 November 2019

HELIOS GÓMEZ: CARTELISTA, POETA Y SINDICALISTA





Le llamaban “el artista de la corbata roja”. Había nacido en Sevilla, en el barrio de Triana en 1905, en una familia de etnia gitana. Se llamaba Helios Gómez Rodriguez y fue un importante artista vanguardista destacando como cartelista, pintor y poeta.





Políticamente fue un significado sindicalista, al principio anarquista y más tarde militando en grupos comunistas prosoviéticos. Su actividad política y profesional le hizo viajar desde muy joven por toda Europa. Especialmente importante fue su relación con artistas de vanguardia alemanes, George Grosz o el galerista Herwarth Walden. En Alemania publicó su primera obra “Dias de ira” en contra del fascismo muy influenciada por el “cubismo” en boga en aquellos años. Públicamente declaró su intención de poner su arte al servicio del proletariado en su lucha contra los poderes fácticos económicos y especialmente eclesiásticos.









Con la instauración de la Segunda República en España regresó y al mismo tiempo cambió su estrategia personal política y artística. Políticamente abandonó sus ideas libertarias y anarquistas aproximándose al espíritu comunista prosoviético. Sus carteles y pinturas dejaron, asimismo, el cubismo, estilo intelectual y difícilmente comprensible, pasando a un grafismo más sencillo y entendible y, por ello, más contundente, preñado de propaganda revolucionaria.



Al estallar la guerra, Helios, se implica absolutamente con la República, se dedica al cartelismo de propaganda para grupos anarquistas y republicanos, pero también lucha en las barricadas de Barcelona afiliado al PSUC. Perseguido por los estalinistas por su pasado libertario es expulsado del PSUC y vuelve a los orígenes en la CNT. Organiza la columna Ramón Casanellas y participa en la frustrada liberación de Mallorca e Ibiza con la Expedición Alberto Bayo. Lucha en el frente de Aragón y en Andalucía y antes del final de la contienda le nombran director del diario oficial de la Columna Durruti: “El Frente” organizando, asimismo, un homenaje a Durruti en Barcelona.. Al terminar la guerra se exilia a Francia pasando por varios campos de refugiados, hasta el 41 en que es liberado y se instala en Francia. Solo permanece tres años, en el 44 regresa a Barcelona para luchar contra el franquismo en la clandestinidad y allí morirá en 1955, a los cincuenta años después de pasar unos años preso en la Cárcel Modelo. Es liberado dos años antes de morir pero cuando ya estaba gravemente enfermo.












Durante su estancia en la Modelo, a instancias del capellán de la prisión, el mercedario Bienvenido Lahoz, Helios Gómez pintó unos frescos dedicados a la Virgen de la Merced, patrona de los presos y de Barcelona. Estos frescos se conocen como la “Capilla Gitana” debido a que todos los personajes que aparecen tienen rasgos de la etnia gitana, incluso la Virgen y el Niño. En la celda número 1 del primer piso de la cuarta galería se podía ver la obra personalísima de Helios Gómez hasta 1998 ya que en ese año, en plena Democracia, estando Convergencia i Unió en la Generalitat de Catalunya, se cubrieron los frescos con una gruesa capa de cal por decisión de la, entonces Consellera de Justicia, Nuria de Gispert. Se alegaban motivos higiénicos.





Actualmente la Cárcel Modelo ya no es prisión, está tramitándose la entrega del complejo al Ayuntamiento de Barcelona y es de esperar la rehabilitación de la Capilla Gitana ya que forma parte de la memoria histórica de la ciudad y del país.

Thursday 14 November 2019

Helios Gómez, el artista gitano de Triana que dibujó (e hizo) la revolución

Pilar Távora estrena en el Festival de Cine Europeo de Sevilla la historia del pintor, cartelista, poeta y sindicalista andaluz, uno de los representantes más desconocidos del vanguardismo: “Fue una persona adelantada a su tiempo”

SEBASTIÁN CHILLA 13 DE NOVIEMBRE, 2019

Helios Gómez en Berlín, delante de una de sus obras.



Fue la investigadora Úrsula Tjaden la que le puso el sobrenombre de Artista de corbata roja. Dibujante, pintor, cartelista, escritor, poeta y sindicalista, la biografía de Helios Gómez es la de un revolucionario hecho a sí mismo. Criado en la calle Castilla del barrio de Triana, empezó como aprendiz de decorador de cerámica y ayudante de pintor en la emblemática fábrica de la Cartuja de Sevilla. El artista gitano, uno de los representantes más desconocidos de la vanguardia del siglo XX, se unió a los 18 años a la CNT. Ahí comenzó su periplo internacional, que le llevó a exiliase a París en 1927, conociendo luego Ámsterdam, Viena, la Unión Soviética y Berlín, para volver en los años 30 al Madrid y a la Barcelona republicana.

“Fue una persona totalmente adelantada a su tiempo”, sostiene a lavozdelsur.es la directora, productora y dramaturga sevillana Pilar Távora, que estrena un documental sobre su figura y legado el próximo jueves en el Festival de Cine Europeo de Sevilla (SEFF). “Cuando te metes en su obra, en su vida, en su pensamiento, en su integridad y en su coherencia, te devuelve la fe en el ser humano”, narra sobre este gitano universal. La cineasta desgrana en su última obra su vida a través de un documental con la ficción como hilo conductor. “Poca gente sabe quien fue Helios Gómez, era de justicia contar su historia”, explica.



Libertario pero no siempre anarquista, su paso por el PCE, la UGT —como comisario político— y el PSUC —donde fue expulsado acusado de trotskista—, describen su polifacético perfil. Mientras que en la actividad artística llegó a retratar episodios de la historia de España como los sucesos de Asturias de 1934 —que titula Viva octubre—, o Revolución Española, a comienzos de la II República, en lo político llegó a organizar la columna Ramón Casanellas. Fue en Barcelona donde participó en las exposiciones colectivas de la Generalitat, con su óleo Evacuación, que hoy se conserva en el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona.

Fue precisamente en la ciudad condal donde fundó la Casa de Andalucía y Els Sis, reuniéndose con diferentes profesionales gráficos pocos meses antes del golpe sublevado para crear y presidir el Sindicato de Dibujantes Profesionales. De su aventura sindicalista pasó a su militancia como soldado en la Expedición Bayo para liberar Ibiza y Mallorca, y en los frentes de Madrid, Aragón y Andalucía.






‘Evacuación’, de Helios Gómez (1937).

En la capital de la España republicana que resistía al fascismo se refugió de las acusaciones de matar a un capitán, siendo expulsado poco después del PSUC y perseguido por los estalinistas, que le acusaron de trotskista. Así, volvió a la CNT, siendo nombrado en los últimos compases de la Guerra Miliciano de Cultura de la 26 División, la que fue la Columna Durruti, participando en un homenaje singular a esta figura del anarquismo español.

La derrota republicana le llevó a campos de concentración franceses y de Argelia hasta su liberación en 1942, donde en plena posguerra regresó a España para crear el grupo Liberación Nacional Republicana. Represaliado por el régimen franquista, fue encarcelado durante casi una década, donde pintará la Capilla Gitana, en la prisión Modelo de Barcelona. Será su paso por esta prisión la que le hará enfermar y fallecer en 1956, con apenas 51 años de edad.

El documental de Pilar Távora, que navega desde el Guadalquivir hasta Berlín en busca de su historia, describe no solo su polifacética vida sino su singular obra, que según historiadores como Manuel Antón Salas de la Universidad Complutense de Madrid, constituye una vanguardia pionera equiparable a la de maestros como Picasso. “Me fascinó, soy una enamorada de Helios Gómez, me implicó tanto que salgo hasta yo misma en el documental”, se sincera la dramaturga a este medio.
Uno de los dibujos del ciclo ‘Horrores de la guerra’ (1939), rescatado por la Asociación Cultural Helios Gómez.

En lo estrictamente artístico, destaca su acercamiento a la esfera gitana, una realidad que retrata frecuentemente junto a sus orígenes trianeros. La influencias del futurismo, del cubismo y las de las corrientes pictóricas soviéticas, serán clave en su desarrollo de los años 30. Un arte popular en el que siempre está presente un fuerte y vivo contenido político, desde Días de Ira, que publicó en Berlín dedicado “a todas las víctimas del fascismo mundial” hasta sus dibujos del ciclo Horrores de la Guerra, a final de la contienda española. Ahora Helios Gómez regresa a Sevilla para llenar la gran pantalla bajo el ciclo Panorama Andaluz del SEFF. Una oportunidad para conocer los pormenores de su obra en el Teatro Alameda el próximo jueves 14 a las 20:00 horas.

Wednesday 13 November 2019

La Situación comprometida del Constitución Española su falsedad, su ilegitimidad, su secuestro



Tuesday 12 November 2019

‘Va ser un judici horrible’: la dura crítica contra la sentència de Ferrajoli, un dels juristes més prestigiosos

Luigi Ferrajoli, considerat el pare del garantisme penal, critica durament la sentència del Tribunal Suprem espanyol i les vulneracions de drets fonamentals


Luigi Ferrajoli, en una imatge d'arxiu (fotografia: Universitat d'Ovieu).

Per: Roger Graells Font

Luigi Ferrajoli és un dels juristes italians més prestigiosos i reconeguts en l’àmbit internacional, especialment en el camp del dret penal. Ferrajoli, doctor honoris causa en una vintena d’universitats, va seguir el judici contra el procés del Tribunal Suprem espanyol i n’ha analitzat la sentència. És molt crític tant amb el tribunal presidit per Manuel Marchena, de qui diu que ha forçat el codi penal per a condemnar els presos polítics, com amb la política espanyola, que considera que ha abdicat les seves responsabilitats i ha orquestrat una operació repressiva per la via penal.

Ferrajoli va desgranar la seva crítica dura a la sentència i va exposar les vulneracions de drets fonamentals dels presos polítics en un acte el 28 de novembre a la Universitat de Roma III, en una intervenció a què ha pogut accedir VilaWeb. La conferència era organitzada per l’associació italiana Antigone, un observatori que treballa pels drets i les garanties del sistema penal a Itàlia. A la taula rodona també van intervenir-hi el president d’Antigone, Patrizio Gonnella, i el director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, Iñaki Rivera, alhora com a membre d’International Trial Watch (ITW), la plataforma d’observadors internacionals que va monitorar el judici contra el procés.

Rivera explica a VilaWeb que Ferrajoli col·laborarà en un llibre d’anàlisi sobre la sentència, juntament amb organitzacions de drets humans i observadors internacionals presents al Tribunal Suprem espanyol mitjançant ITW. El llibre es publicarà a començament de l’any vinent.
La sedició, ‘un residu de l’època feixista’

Ferrajoli va dedicar bona part de la intervenció a desacreditar el judici i la sentència. Per començar, va dir que a Catalunya no hi ha hagut violència de l’independentisme, tot i que tem que l’ús repressiu del dret penal pugui provocar-ne un esclat. En aquest sentit, posava com a exemples el cas de Iugoslàvia i també la conflictivitat del Llevant, equiparant el dret penal repressiu al fanatisme religiós.

Respecte de la sedició, la definí com una ‘vergonya, un residu de l’època feixista’. ‘Va ser un judici horrible’, va afegir més tard, després de parlar d’un atac als drets fonamentals de reunió, manifestació i llibertat ideològica, ‘el cor dels drets polítics’. Va assegurar que el judici va ser contra un conflicte identitari i no contra fets que puguin castigar-se penalment.

La sentència, segons Ferrajoli, és ‘insensata i irresponsable’ perquè ‘aboca gasolina al foc’, és un ‘cop greu a la democràcia i a l’estat de dret’. ‘No es pot aplicar el codi penal per a reprimir la dissidència’, afegeix, tot criticant la ‘voluntat de dramatitzar el conflicte’ per part del nacionalisme espanyol. Considera que tant la rebel·lió com la sedició són ‘delictes de sospita’ que xoquen amb el dret de manifestació. I alhora critica que es forcin els tipus penals i que no es respecti la taxativitat, és a dir, l’encaix dels fets jutjats al codi penal. Així mateix, va dir que estava perplex pel fet que l’extrema dreta pogués exercir el paper d’acusació popular durant el judici.

‘Va ser important que remarqués el caràcter pacífic de l’independentisme’, diu Iñaki Rivera, insistint en la duresa de la crítica de Ferrajoli al judici del Suprem espanyol contra els dotze dirigents independentistes. ‘També va desacreditar la sedició: totes les referències a la taxativitat i la falta d’encaix dels fets en els tipus penals és cabdal’, afegeix.
‘Abdicació total de la política’

Tampoc no va escatimar crítiques a la classe política espanyola. Va atribuir l’augment de l’independentisme a la retallada de l’estatut de Catalunya el 2010 i va responsabilitzar el PP d’haver fet una ‘operació propagandística i demagògica’ amb el seu recurs al Tribunal Constitucional espanyol. La sentència de l’estatut, segons ell, va ser un ‘acte de lesió a la dignitat i la identitat catalana que va originar les manifestacions independentistes’.

Ferrajoli argumentava, parlant ja de l’1-O, que va haver-hi una ‘abdicació total de la política’. El referèndum, deia, va ser ‘il·legítim’ i l’estat espanyol podria haver dit que era un acte sense transcendència jurídica, una manifestació d’opinió de la ciutadania. Tanmateix, es va engegar una ‘operació política per la via penal’ arran de la incompetència de l’estat. També és crític amb el fet que el nacionalisme espanyol digui que l’1-O va ser un cop d’estat: ‘La majoria dels partits han cedit a la temptació populista’.

Segons Ferrajoli, l’opinió pública europea ‘no pot restar en silenci’ davant la sentència contra el procés. ‘Hi ha en joc el concepte de democràcia’, va dir. Per ell, cal obrir una etapa de diàleg, amb una mediació política, i pot parlar-se de l’amnistia si s’aconsegueix prou consens polític per a tirar-la endavant.
Vulneracions de drets fonamentals dels presos polítics

La qüestió dels drets fonamentals va centrar bona part del judici i de l’estratègia de les defenses, que des de l’estrada del Suprem ja miraven cap al Tribunal d’Estrasburg. Bona part dels advocats van denunciar abans, durant i després del judici les vulneracions de drets fonamentals dels dotze processats, especialment greus en el cas dels nou presos polítics per la privació de llibertat.

Ferrajoli coincideix en bona part amb els drets vulnerats que han denunciat els advocats de la defensa: la vulneració del principi de taxativitat, amb una interpretació molt restrictiva del dret; el dret de doble instància judicial, fonamental a parer seu; la falta d’imparcialitat del tribunal, pel sistema d’elecció dels jutges i les influències polítiques al Consell General del Poder Judicial; i el dret de tenir un jutge natural, és a dir, que els fets s’havien de jutjar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no pas al Suprem espanyol.
Dret d’autodeterminació i identitat

Les opinions de Ferrajoli són de molt pes. És un referent internacional, fins i tot per al fiscal del Suprem espanyol Javier Zaragoza, que va citar-lo durant la segona jornada del judici, recomanant-ne la lectura als advocats de la defensa perquè Ferrajoli circumscriu el dret d’autodeterminació als processos de descolonització, i també en casos dels pobles oprimits. Zaragoza definia el jurista italià com ‘el pare del garantisme penal i el desenvolupament dels drets fonamentals’, però amagava que també és un teòric totalment contrari a la presó preventiva, una mesura que han hagut de suportar els presoners polítics durant dos anys.

El jurista començava la intervenció reiterant la posició contrària a l’aplicació del dret d’autodeterminació en el cas català perquè opina que Catalunya no és un poble oprimit i considera que l’estat espanyol és una democràcia consolidada. Tanmateix, a la conferència Ferrajoli obria la porta a debatre sobre si Catalunya pot tenir dret d’autodeterminar-se després de la sentència, per la situació de repressió. Tem, però, que això provoqui un efecte expansiu dins mateix de l’estat espanyol i en altres estats europeus, com Itàlia. ‘És un matís important perquè Ferrajoli sempre ha estat contrari a l’autodeterminació de Catalunya i ara obre una escletxa, admetent que és una qüestió que suscita debat’, comenta Iñaki Rivera.

‘La democràcia consisteix en la convivència pacífica de diverses identitats, la convivència de la diferència’, reblava, enfrontant-ho amb el nepotisme polític, el populisme i l’autoritarisme, que són ‘intolerants amb les opinions diferents’. Segons Ferrajoli, una possible radicalització de l’independentisme seria en gran part responsabilitat del nacionalisme espanyol. ‘Cal esperar que no hi hagi violència’, advertia. Per Ferrajoli, el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre dues identitats. ‘Hi ha dos nacionalismes confrontats, dues identitats. El més greu és l’espanyol’, va sentenciar.

David Fernández: Post-mortem?


LA COLUMNA

Post-mortem?
DAVID FERNÀNDEZ HiginiaRoig
Havies d’haver fet una altra fi;et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí.
Joan Brossa



El juliol passat -és a dir, fa només quatre mesos- Felip VI signava la successió i renovació del Ducat de Franco. El setembre, és a dir fa només dos mesos i mig, el Govern de Pedro Sánchez actualitzava el Ducat de Primo de Rivera. Ho poden trobar al BOE. Més que vergonya infinita, un fàstic inquantificable. Però així ha estat. Contra miralls: imaginin el Comtat de Hitler o la Baronia de Goebbels. I ho dic sense mitificar el procés de desnazificació alemany -que li preguntin, sinó, al fiscal Fritz Bauer, a la Ulrike Meinhoff o a Leo Trepper. Cal desmitificar-lo, oitant. Però passa que, en inevitable comparativa, les polítiques públiques de memòria alemanyes posades al costat de l’erm continuat de silenci, infàmia i impunitat de l’Estat espanyol deixen un abisme insondable i la crònica d’un buit que gebra i esparvera.

On van a parar els tirans en sèrie del Poder? Les cendres d’Eichmann -ningú el reclamava- van ser abocades al Mediterrani; els ossos de Videla nien en un nínxol amb nom fals; les despulles de Pinochet, en una finca privada familiar; les de Hitler, foren abocades a un riu; les de Mussolini, enterrades sense nom el 1945 i robades un any després -dotze anys vagant clandestines- fins a anar a parar a Predappio. Fa res, el dictador tunisià Ben Alí ha estat enterrat a l’Aràbia Saudita dels Saud, tan amics del rei d’Espanya, que el va refugiar. Fins i tot a Alemanya, el 2011, les despulles de Rudolf Hess van ser exhumades, incinerades i destinades en cendra a l’alta mar, després de l’afartament -i el final del lloguer- de la comunitat cristiana que gestionava el cementiri: la tomba era desmantellada després d’haver esdevingut lloc de processó neonazi. Les de Franco, en canvi, Spain is different i prou que ho saben, han estan transferides des del major mausoleu feixista d’Europa a Mingorubio, espectacularitzat en emissió de prime-time i amb la presència -calia?- de ministres socialistes que es podien estalviar el negre-dol rigorós.


Ja està què? Si Primo de Rivera hi continua sent en predilecte lloc, si queden tantes fosses per obrir dels qui encara no permeten enterrar, si confonen poder tancar ferides amb dignitat amb reobrir-les, si Franco és un Ducat i José Antonio, també

Parafrasejant Chesterton, vivim en un ordre fonamentalment imbècil capaç de ser més idiota encara. Ens atrapa el lapse de l’algoritme, ens empresona el magnetisme del frame, ens xucla la dependència del gag. I cada simplisme servit en titular de clic forada la capacitat de pensar i recordar. Ja està, diuen: Franco ja no hi és al Valle de los Caídos. I ja està. Han trigat 44 anys. I diuen ja està? Ja està què? Si Primo de Rivera hi continua sent en predilecte lloc, si queden tantes fosses per obrir dels qui encara no permeten enterrar, si confonen poder tancar ferides amb dignitat amb reobrir-les, si Franco és un Ducat i José Antonio, també. I del poc que es parla, de tant parlar del dictador, és dels 33.847 cossos que resten, molts importats des de cementiris i fosses i a correcuita, el 1958, per sadollar l’encrueliment egocriminal del dictador.

Mentrestant -gràcies- la Queralt Solé i la Sílvia Marimon han fet sortir de la impremta La dictadura de pedra (Ara Llibres, 2019). Si ens guiéssim per la tirania de l’actualitat i l’aclaparadora lògica de la instantaneïtat, podríem pensar que és un llibre ad hoc, fet per al moment. I no. Es tracta de tot el contrari. Explicar-nos tot el que no ens han explicat aquests dies, anant al fons de la qüestió, a la història silenciada i al quid de la qüestió irresolta: que n’hem de fer de la funesta història de Cuelgamuros -reconvertir-lo en homenatge a les víctimes, resignificar-lo com a museu de l’horror, deixar-lo caure, demolir-lo, com s’ha fet tan sovint cada cop que queia cada dictadura?

Si agafen el llibre, no el deixaran: d’una volada i fins al final. Passat fosc i present incert. Amè, extradocumentat i estructurat cronològicament, deixa anar tot el que realment ens volen fer oblidar, que és proporcional al que volen que ens empassem amb oli de ricí postmodern. Cartografies de l’horror i del terror: del treball esclau dels presoners republicans -la redempció per treball misèrrim- a la silicosi letal i mortal; de les empreses que s’hi van lucrar a fons -Banús, Molán, Sanromán- a altres constants històriques -uns sobrecostos de 1.159.505.797 pessetes. I més, és clar: els 300 camps de concentració franquista -des del primer a Zeluán, obert 24 hores després del cop d’estat de juliol de 1936, fins al darrer a Mirando de Ebro, tancat el 1947-, que han desaparegut completament de qualsevol mapa sense deixar cap rastre ni cap resta ni cap rostre. I sí i també: dues dècades d’obra faraònica, megalòmana i criminal: la que transita entre l’1 d’abril de 1940 i l’1 d’abril de 1959. I sí. Des del passat 25 d’octubre, la mòmia ja no hi és. Tota la resta, sí. Dir amb burrocràtica displicència que “ja està” no deixa de ser un insult continuat a la memòria. (D’acord. Franco ha estat enterrat –Tejero mediante– i se li ha donat sepultura. Quan podran fer-ho els familiars dels milers de desapareguts? Silenci oficial).


El Regne d’Espanya es vanta urbi et orbi de ser competent mundial i referent global en la lluita per la justícia universal: poden investigar tots els crims del món menys els que s’han comès a casa seva

I esperin, que encara hi ha més. Transicions modèliques i transaccions econòmiques en la direcció de sempre, el conveni pel qual els benedictins s’encarreguen del Valle data de 1958. No ha sofert cap canvi: no ha conegut mai el pas de la dictadura a la democràcia. Va quedar intacte -com tantes altres coses. De la dictacràcia a la democradura, cada any, amb els impostos de tots, els enviem els calers i la remesa com una mala broma. 340.000 euros anuals dels pressupostos públics -a compte dels comptes de Patrimonio Nacional- que mai han hagut de justificar. I saben? Fins a l’any 2016 ni tan sols disposaven de NIF. No va ser fins al gener d’enguany que se’ls va bloquejar la transferència per ni tan sols presentar un pressupost detallat. Els 20 anys de dictadura, s’entenen: el franquisme va ser també una dictadura classista i essencialment corrupte. Però 40 anys de “modèlica democràcia” sense justificar les despeses exposa la crueltat i roïndat de l’afer. M’estalvio de dir quina és la decoració de l’hostatgeria i quins els valors en els que s’instrueix a l’escolania. Ho poden veure al documental italià A la sombra de la cruz d’Alessandro Pugno.

Però tampoc m’estranya. Mentre ajunto paraules en aquesta columna, la placa que recorda les víctimes de la tortura a la comissaria de la Via Laietana ha tornat a ser vandalitzada. És a pocs metres de la comissaria, farcida de càmeres i amb agents en vigilància permanent a l’exterior les 24 hores. Ja van sis cops que la destrueixen des que es va inaugurar el març passat. Però tampoc m’estranya. A Madrid, les tres dretes al poder municipal -la caníbal, la corrupta, l’ataronjada banal- acaben de destruir a plena llum les places d’homenatge a totes les persones afusellades a Madrid entre 1939 i 1944, incloses les 13 Roses. Deu ser l’inequívoc senyal del retorn a la normalitat de l’oblit -circulin, circulin. I tampoc m’estranya. He perdut fa anys el compte en què fiscalia i jutges arxivaven les investigacions contra crims del franquisme invocant -clarificant del tot- el sentit de la Llei d’Amnistia del 1977. Llei de punt final que garantia la impunitat dels crims, sí, i també, que sovint ens n’oblidem, la impunitat de les fortunes -passin també per Franquismo SA d’Antonio Maestre (Akal, 2019), una disseminada anàlisi d’una dictadura que també fou robatori.


El reconeixement de debò d’aquests dies és a la tasca de les entitats memorialistes que, sota dictadura i ja en democràcia, van preservar els testimonis, des de marges i tangents, i ens han fet avançar el tros que hem pogut avançat

Al capdavall, show must go on, després va el Regne d’Espanya i es vanta urbi et orbi de ser competent mundial i referent global en la lluita per la justícia universal: poden investigar tots els crims del món menys els que s’han comès a casa seva. Yes, Spain is different. El filòsof Santiago Alba Rico ho ha explicat com ningú: “Allò que anomenem ‘transició democràtica’ a Espanya és en realitat el paradoxal i obscè procés en virtut del qual, rere un cop d’Estat feixista, una guerra civil que va restar brutalment un milió de vius i una dictadura de quaranta anys -amb els seus cadàvers soterrats a les cunetes, els desapareguts, els represaliats, els milers d’exiliats i torturats- els vencedors van condescendir per fi a perdonar als vençuts, els botxins s’avingueren a ser generoses amb les víctimes (…) Perquè allò que no s’explica a les escoles és que la ‘transició democràtica’ va començar a Espanya el 18 de juliol del 1936, cinc mesos després de la victòria electoral de Front Popular, i que la guerra civil espanyola no va ser, com es diu, un ‘assaig de la Segona Guerra Mundial’ sinó més aviat un episodi més, dificultat per la resistència democràtica dels pobles, en la colossal i inescrupulosa obra ortopèdica del capitalisme, en la seva minuciosa, versàtil i finalment sagnant iniciativa pedagògica destinada a ensenyar a votar amb seny; és a dir, destinada a ajustar la voluntat dels ciutadans a la reproducció automàtica dels grans interessos econòmics”. Cada 40 anys es deixa votar els supervivents, diguem-ho així. Alba Rico, en un altre lloc, deia molt més: “la qüestió de la memòria és la qüestió de la civilització; és legítim pensar que la civilització té a veure amb allò que els vius fan amb altres vius; al costat d’altres vius i, a vegades, contra altres vius; però crec que, en realitat, la civilització concerneix més aviat a la relació entre els vius i els morts; significa, abans que res, el dret dels vius a enterrar honrosament als seus morts i, encara més, el dret dels vius a parlar amb els morts (…) Diguem la veritat: durant els darrers vuitanta anys hem parlat molt poc amb els morts d’Espanya”. Ho deia i feia en un altre lloc distant, molt llunyà de l’amnèsia decretada tan prop: a Kasserine, a Tunísia, en un petit homenatge als republicans, oblidats entre els oblidats, que s’hi van exiliar allà i allà hi van deixar la pell, la vida i l’esperança.

Malgrat tot, mai no hi ha història sense contrahistòria. Al llibre de la Queralt i la Sílvia, manual de resistència per no empassar-nos la darrera bola ni conformar-nos amb la penúltima excusa, hi toparan amb massa història i massa ferides obertes que reclamen ser cicatriu. Els serà difícil mirar a una altra banda i combregar a cap cot amb la llei del silenci de la dictadura de pedra. Hi trobaran també, per sort, els altres noms. Els imprescindibles. Priaranza del Bierzo, el municipi lleonès que donà pas a la primera exhumació, finançada el 2000… amb fons solidaris d’un sindicat norueg. El reconeixement de debò d’aquests dies és a la tasca de les entitats memorialistes que, sota dictadura i ja en democràcia, van preservar els testimonis, des de marges i tangents, i ens han fet avançar el tros que hem pogut avançat. Per no oblidar-ho tampoc: l’anul·lació al Parlament de Catalunya de les 65.590 sentències franquistes, el juliol de 2017, va néixer també de la iniciativa civil -gràcies, Pep Cruanyes. Sinó, potser encara esperaríem. El que no fa el poder ho acaba restaurant la gent, com les Madres de Plaza de Mayo.

“La vida és injusta. No, la vida no. Els humans”. Amb el testimoni de la María Martín a El silencio de los otros, arrenca un llibre on hi trobaran tots els detalls de com ens venen la moto, tots els arguments per dur-se les mans als caps i tots els elements de com es defugen les responsabilitats per immobilitzar el que resta quiet i intocat i és a totes llums el major dels dilemes: i ara, què fem amb el Valle de los Caídos? La necessària exhumació, explicada amb 44 anys de retard pot acabar delatant, més que un risc cru, una realitat nua: que operi com l’excusa perfecte que amaga tot el que no s’ha fet, el que no es vol fer i el que queda per fer. Perquè la vergonyant dictadura de pedra continua encara. Mentre ho continuem permetent, és clar. En democràcia, ja ho veuen, Franco i Primo de Rivera continuen sent ducs mentre el mateix sistema no deixa enterrar dignament -és a dir, civilitzadament- els milers i milers que encara criden a les cunetes. Ho diu el BOE: totes dues coses. I aleshores, sí, és quan plou a raig Walter Benjamin: “Ni els morts estaran segurs davant l’enemic si aquest venç. I és aquell enemic que no ha cessat de vèncer”. Perquè del que es tracta, sobretot aquí i sempre en qualsevol racó del món, és, que algun dia, qui guanyin -les que no perdin- siguin les Antígones de la pell de brau.

DICTADURA FRANCO MEMÒRIA PRIMO DE RIVERA VALLE DE LOS CAÍDOS

Monday 11 November 2019

Ian Gibson admits: "Fascism is in the veins of millions of Spaniards"




Ian Gibson
Photo: Sergi Alcàzar

Read in Catalan

"Fascism is in the veins of millions of Spaniards." This is what the Hispanist and writer Ian Gibson told Catalunya Ràdio this Sunday. The Irish writer, who has just published Ligero de equipaje (Travelling light), a graphic novel on the life of Antonio Machado, was speaking about the famous Spanish poet - but also about 21st century Spain.


Gibson affirms that Machado, part of Spain's literary "Generation of 1898" would not like Spain very much today. "He prioritized dialogue, listened to the other side..." The Hispanist argues that "he would have liked the country to be calmer and more willing to talk." "I am not a political scientist, nor am I tied to anyone but it is difficult with the independence issue and the tension. All this has led to the rise of Vox."

And he insists: "Machado would emphasize dialogue." "To engage in dialogue means listening to the other and learning from the other." "Here (in Madrid) people shout a lot. Everyone speaks and nobody listens. I don't know if the same thing happens in Catalonia" and he asks: "How do you talk with someone if you know they'll never change?"

So why does Ian Gibson think that the far-right Vox party has surged to become Spain's third largest party? "It was the reaction to the situation in Catalonia. Francoism, fascism is in the veins of million of Spaniards. The sacred unity of Spain was inculcated into them."

Gibson says the idea that Spanish unity is 'desired by God" ties with the notion of the Reconquista. "And," he says "with fanaticism. What do you do with people like that? It's difficult to have a dialogue, but you've got to keep trying to teaching them history. I think that the Spanish right does not know its own history. There's an amnesia."

"I see that nobody talks about the Spanish republic. I think the Spanish federal republic would be possible but very few people talk about it," says the Irish expert on Spanish history.

El Nacional
Barcelona. Sunday, 1 December 2019

Saturday 9 November 2019

Xavier Melero Darrere del judici penal, hi havia consideracions polítiques que han afectat la sentència