Monday, 3 August 2020

The NewYork Times: The Immoral Double Life of the Former King of Spain

An outdated culture allowed King Juan Carlos I to become a lobbyist for Arab dictatorships and to hide his fortune for decades.
By David Jiménez

Mr. Jiménez is a Spanish journalist and nonfiction writer.
Aug. 13, 2020

King Juan Carlos of Spain, right, and King Abdullah of Saudi Arabia in 2008.Credit...Pierre-Philippe Marcou/Agence France-Presse — Getty Images
Leer en español

MADRID — One of my first assignments as a reporter, in 1996, was to interview an alleged lover of the king of Spain, Juan Carlos de Borbón y Borbón. My editors at El Mundo asked me to look into whether Bárbara Rey, a Spanish film and television actress, demanded money from the state in exchange for keeping her relationship with the married king secret. In the end, I didn’t get the interview. Under pressure, Ms. Rey chose to remain silent. Thus our king’s two great weaknesses — women and money — remained the country’s worst-kept secret for another two decades.

It’s time we Spaniards acknowledge that we always knew the king had no clothes, but we chose to look the other way.

An outdated culture of allegiance, the opacity surrounding the Spanish monarchy and a Constitution that exempts our kings from any criminal responsibility sent the monarch the message that he was above the law. His immunity from prosecution, designed to give stability to the institution of the crown, was used to amass a fortune primarily through millions of dollars in presumed kickbacks from Arab dictators. He acquired such wealth that in 2012, in the middle of the Great Recession that left 25 percent of Spaniards unemployed, he transferred 65 million euros to his lover Corinna Larsen, a German businesswoman.

The revelation of this royal “gift,” which Ms. Larsen attributed to “gratitude and love” — and investigators consider an attempt to hide illicit deals and large sums of money — is just the tip of the iceberg of a scandal that has forced the monarch into exile.


Juan Carlos I left the country on Aug. 4 and his whereabouts is unknown to us Spaniards. This strategy of keeping him out of the spotlight, after a secret negotiation between the Royal Household and the government, shows that we have learned nothing.

The former king, who abdicated in favor of his son, Felipe, in 2014, should be in the country he ruled for almost four decades while he is under investigation in Switzerland and Spain, including for receiving 100 million euros from Saudi Arabia in 2008. The royal bounty under suspicion, accumulated over decades, includes Ferrari cars, a yacht, luxury trips, land in Morocco and a London flat valued at more than 62 million euros, a gift from the sultan of Oman. It would be naïve to think that such generosity didn’t come at a price.


The Spanish Supreme Court is investigating whether the donation of 100 million dollars from the Saudis was a commission paid to Juan Carlos I for getting Spanish companies to build the high-speed train between Medina and Mecca at a value of 6.7 billion euros. We now know that for years the head of state led a double life as a lobbyist and that in return, his beneficiaries obtained decisive influence in Spain. How much influence? The authorities have only minimal interest in looking under that rock.

Parliament has blocked the creation of a commission that could have revealed the geopolitical implications of the former king’s behavior. The citizens thus miss the opportunity to ask the past four prime ministers of Spain what they knew about the king’s business dealings and their influence on Spanish foreign policy while his immunity from prosecution, which ended when he abdicated, protected him. Back in 1995, a well-known businessman, Javier de la Rosa, told the executive director of El Mundo at the time, Pedro J. Ramírez, that Kuwait paid $100 million as a reward for persuading the Spanish government to join to the coalition against Saddam Hussein during the first gulf war.

For decades, Spain has been a main supporter of Arab dictatorships that, thanks to our monarchy, have found a way to achieve international legitimacy. In November 2018, amid outrage over the murder of the journalist Jamal Khashoggi, Saudi Arabia showcased that Prince Mohammed bin Salman, who some accused of ordering the killing, still had friends: A photograph of a friendly greeting between Juan Carlos I and the crown prince appeared in Saudi news media.

Nor did the repression of protesters calling for democracy in Bahrain prevent the king from frequently traveling to that country, another of the “sister monarchies” that padded his bank accounts. One of Juan Carlos’s wealth managers told the Swiss attorney general’s office that the former king returned from a trip to Manama, Bahrain’s capital, with a briefcase containing nearly $1.9 million.



  

A demonstration last month in Madrid against the monarchy for alleged corruption.Credit...Oscar Gonzalez/NurPhoto, via Getty Images


Even as we await the decisions made by the judges in Switzerland and Spain, there is no doubt about the immorality of the behavior of the king, who for decades was the most admired man in Spain for his role in helping to lead the country from dictatorship to democracy. But the accumulation of evidence and the progression of the investigations hardly matter: The same political class, business community and courtly press that draped a mantle of impunity over the king has come to his rescue. What should be a question of decency and accountability is instead a polarized debate for and against the monarchy.

The emeritus king’s defenders proclaim that despite his faults, his legacy as the father of Spanish democracy is indelible. They consider it paramount to protect the institution at a time of great political fracture and territorial tensions, including Catalonia’s government bid for independence. The argument is legitimate, but loses its meaning when cloaked in conspiracy theories about a coordinated attack by the country’s enemies to overthrow the monarchy. No one has done more to sabotage the monarchy than the former king himself.

European monarchies are relics of the past whose role has been reduced to tasks of diplomatic representation, patriotic symbolism and, let’s face it, entertainment for the masses. The dissolute lives of the monarchs themselves (and their families) have traditionally been accepted, within certain limits. But when scandals involve a network of child abuse, such as the recently revealed connection of Prince Andrew of England to Jeffrey Epstein, or suspicions of corruption, as with Juan Carlos I, that tacit pact is broken and the question resurfaces: Do we need the monarchy?

An institution like the Spanish one cannot be saved by seeking a placid retirement for the former king. Shielding him from the consequences of his actions and maintaining the usual opacity sends the message to the current monarch, Felipe VI, that he would receive the same treatment regardless of his actions.

What we need is an open debate on the model of our state and deep reforms that adapt the monarchy to the times, starting with putting an end to judicial impunity and establishing a culture of transparency. The idea that in the 21st century, kings can appear unclothed, as in Hans Christian Andersen’s classic tale, and expect their subjects to simply look the other way can result only in an unhappy ending.

David Jiménez (@DavidJimenezTW) is a writer and journalist. His most recent book is “El director.” This article was translated by Erin Goodman from the Spanish.

The Times is committed to publishing a diversity of letters to the editor. We’d like to hear what you think about this or any of our articles. Here are some tips. And here’s our email: letters@nytimes.com.

Follow The New York Times Opinion section on Facebook, Twitter (@NYTopinion) and Instagram.

Saturday, 1 August 2020

Una investigación destapa las vejaciones postmortem contra las mujeres durante el franquismo

La violencia específica ejercida sobre el cuerpo de las mujeres estuvo basada en el fin purificador del franquismo y la política de deshumanizar a las mujeres antifascistas.

Personal técnico trabajando en la exhumación de la fosa común de Pico Reja, una de las mayores fosas del franquismo, ubicada en el cementerio de San Fernando, en Sevilla. María José López / Europa Press


MADRID12/08/2020 14:28 ACTUALIZADO: 12/08/2020 14:30

MARIAM EL MOURJANY


La arqueóloga, antropóloga forense e investigadora de la Universidad de Ámsterdam y de la Universidad de Extremadura Laura Muñoz-Encinar ha expuesto en su tesis Descubriendo la represión de género: un análisis de la violencia sufrida por las mujeres durante la Guerra Civil y la dictadura de Franco en el suroeste de España, como durante la Guerra Civil y la dictadura, miles de mujeres fueron vejadas, violadas, torturadas y asesinadas, y a diferencia de los hombres, sufrieron además otro tipo de represión de carácter sexista incluso después de la muerte por ser mujeres.

La antropóloga forense ha realizado un análisis basado en historias de mujeres víctimas, que sufrieron humillaciones físicas y psicológicas, y en fosas comunes con cuerpos de mujeres. Argumentando que las diferentes represiones fueron motivadas por la percepción de las mujeres como ciudadanas de segunda clase y por tanto inferiores a los hombres.

Testimonios orales y archivos históricos han documentado multitud de acciones represivas asociadas al género: se ejercía una posición dominante contra ellas en base a descalificaciones y amenazas para establecer una superioridad masculina. En su cuenta de Twitter Laura Muñoz-Encinar recoge parte de su tesis.

La investigadora explica que ideólogos franquistas, como Vallejo-Nájera, "consideraban a las mujeres seres inferiores y volubles, que hacían uso de las revoluciones sociales para dar rienda suelta a sus latentes apetitos sexuales, convencidos de su crueldad, perversidad innata y criminalidad natural".

Para los franquistas el feminismo y las políticas de igualdad introducidas durante la Segunda República caracterizaban "la creciente corrupción de la mujer, castigadas por actuar de forma impropia a su género hasta el punto de que roja adquirió el significado de no-mujer", añade.

Esta superioridad y valoración subordinada del género femenino fomentó los castigos como consecuencia de su actividad política durante la República o porque eran esposas, madres y hermanas de republicanos.

Las investigaciones se han llevado a cabo a través de exhumaciones de fosas comunes que han aportado datos sobre los centenares de mujeres de las que no existe registro documental.

Tortura para "expulsar al comunismo de sus cuerpos"

Los distintos tipos de castigo podían ser físico, a través de la ejecución, tortura y violación primero durante la guerra y luego en las cárceles de Franco, y psicológico, exponiéndolas públicamente con el cabello rapado y desnudas o semidesnudas, tras haber ingerido aceite de ricino, con el objetivo simbólico de "expulsar al comunismo de sus cuerpos".

"Durante la ocupación militar numerosas mujeres fueron violadas y ejecutadas", en muchas ocasiones embarazadas, como en Llerena o en Fregenal de la Sierra.

La vejación continuaba después de la muerte


En ocasiones, la vejación de las víctimas continuaba tras la muerte. Varias mujeres fueron enterradas desnudas entre dos varones, con un alto componente simbólico. Paralelamente, en áreas de retaguardia numerosas mujeres eran "paseadas y enterradas en fosas en cunetas o sacadas de las cárceles en la que habían permanecido sin ninguna garantía procesal".

"En las fosas hemos encontrado un patrón distinto sobre cómo acaban los hombres y las mujeres dentro de un mismo depósito. Generalmente, las mujeres fueron las últimas en ser introducidas dentro de las fosas y se solían depositar en la misma área".
Disposición de una fosa. / Laura Muñoz-Encinar

Tras la guerra muchas mujeres confiaron en las palabras de Franco y volvieron a sus pueblos, pero fueron detenidas de forma inmediata, como la maestra Matilde Morillo, al descender del tren con sus hijas. Torturada, violada y ejecutada. "Su cuerpo permanece aún desaparecido. Al amanecer los perpetradores regresaron con el abrigo de Matilde en la punta del fusil a modo de bandera, como si de un trofeo se tratase"


Fotos de Matilde Morillo / Laura Muñoz-Encinar

En el caso de Matilde y de otros tantos cuerpos hallados, Muñoz-Encinar tuvo un gran problema: la identificación de las víctimas. Puesto que en múltiples ocasiones no hay registro alguno de las personas ejecutadas, así como tampoco del lugar donde fueron enterradas, la posibilidad de reconocer a las víctimas se vuelve remota. "Con Matilde, hay una clara intención de ocultar su violento destino en la documentación oficial. Esto es también el caso de muchas otras víctimas de la 'justicia de Franco'".

"El porcentaje de mujeres asesinadas es inferior al número de varones. La violencia específica ejercida sobre el cuerpo de las mujeres estuvo basada en el fin purificador del franquismo y la política de deshumanizar a las mujeres antifascistas", explica la antropóloga. A algunas mujeres les faltaban pertenencias personales, que probablemente se perdieron durante la tortura o fueron retirados para usarse como trofeo

En relación a la arqueología, las pertenencias personales registradas en fosas comunes incluyen artículos relacionados con actividades e identidades profesionales relacionadas con la mujer. Algunas mujeres de las fosas comunes les faltaban algunos elementos de la ropa y las joyas. Estas pertenencias personales probablemente se perdieron durante el maltrato al que fueron sometidas las mujeres antes de ser asesinadas, en el que el abuso sexual fue recurrente, o como significado simbólico, por ejemplo el caso del abrigo de Matilde Morillo en Castuera, podrían haber sido retirados de las víctimas y utilizados como trofeo por los perpetradores.

La investigadora Laura Muñoz-Encinar, concluye su tesis con una cita del libro Individuas de dudosa moral: la represión de las mujeres en Andalucía, de Pura Sánchez: "Las mujeres eran consideradas como un cuerpo, un territorio donde los hombres proyectaban sus deseos de victoria o dominación. La materialización de esta violenta represión hizo visible simultáneamente, en un mismo gesto, la victoria de los vencedores y la sumisión de los derrotados".


Te necesitamos en la República

En la República de Público ondeamos la bandera del periodismo valiente y de calidad. Nuestra independencia no depende de los poderosos, sino de personas como tú.

FORMA PARTE DE NUESTRA REPÚBLICA
ETIQUETAS
SOCIEDAD
VÍCTIMAS DEL FRANQUISMO
MUJERES ANTIFASCISTAS

Friday, 31 July 2020

David Fernandez: Pintures negres

La sala segona és la continuació d’una guerra política per altres mitjans

28/07/2020 19:54




987x555Carme Forcadell en una imatge d'arxiu


Carme Forcadell en una imatge d'arxiu / CELIA ATSET

El Suprem designa Manuel Marchena per decidir sobre l'admissió a tràmit de la querella d'Ò


DAVID FERNÀNDEZPeriodista i activista social
Segueix-me
24

Comparteix Guarda


«Summum ius summa iniuria»
Ciceró


Goya. La letra con sangre entra. I d'haver de digerir aquella "dissonància cognitiva" que una Fiscalia també experta en psicologia social atribuïa a Jordi Cuixart, hem hagut de passar a escoltar el Suprem etzibant que la reinserció de l’estimada Carme Forcadell ha de ser una altra i diferenciada. Per què? Perquè és la Carme. La distinció segregadora és l’enèsima prova del caràcter polític i el tracte polititzat del cas i del que ja era més que previsible: les ganes de brutalitat judicial amb la revocació dels tercers graus i els 100.2. Anatomia de la crueltat tocada de negre toga i la neta –i bruta– vocació de suplantació política. Suprema vergonya, no s’han atrevit pas a descriure quina ha de ser l’alternativa reinseridora a la natura política del delicte comès per la Carme: permetre un debat parlamentari en un Parlament democràtic. És a dir, tant com complir escrupolosament amb la seva responsabilitat institucional sense admetre ingerències indecents.

El jutjat accepta la petició de la Fiscalia i suspèn el tercer grau de Romeva, Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart

Però ni el recurs a la malaltia dels fiscals ni el tracte dispensat ad hoc, ad hominem et ad feminam, no és nou sota un cel de plom i uns tribunals estantissos. Rutina i excepció alhora, que sigui el Suprem qui decideix de nou i qui determina altre cop és pura política d’estat. La sala segona és la continuació d’una guerra política per altres mitjans. Prova del cotó fluix reiterada i repetida del que neguen endebades: el caràcter purament polític, repressiu i autoritari del judici, de la sentència i dels empresonaments. El búnquer judicial ja és això i ja és així. Un periodista ho va resumir nítidament fa temps: l’aznaritat no va colonitzar l’aparell de l’Estat ni va capturar les altes instàncies judicials espanyoles per a no res, sinó per a tot plegat.

El fiscal Zaragoza deia el 2019 que "la supremacía de la voluntad popular sobre la ley está en el origen de funestas experiencias históricas bien conocidas". Algú li hauria d’explicar què passa quan és a la inversa, quan la llei s’imposa a la democràcia, que és precisament quan s’han produït les experiències històriques funestes a què feia referència barroerament. Contradictio in terminis, també afegia que "la ley es, ni más ni menos, que la expresión democrática de la voluntad popular". És tot just el que passava al Parlament de Catalunya. De funesta i macabra memòria són també totes aquelles experiències històriques que han recorregut indistintament al llenguatge militar o sanitari per tractar l’altre de malalt i erigir-se ells en cirurgians de tercera o salvapàtries de segona. I així ens va. Absolutament malaltissa, completament desbocada i terriblement venjativa és la ideologia que mou el clan dels fiscals.




Absolutament malaltissa, completament desbocada i terriblement venjativa és la ideologia que mou el clan dels fiscals



Ara bé, no s’imposen aquesta mena de discursos profilàctics, depuradors i inquisitorials sense que abans s’hagin estès des de l’esfera política, mediàtica i institucional. La caverna fa la feina i al final pren forma de sentència. Envien la pilota a la teulada de la judicatura i després no hi ha qui la recuperi: l’anell és meu. Bilis de poder. A aquesta tropa, per tal d’escarmentar-ho tot, com deia sàviament abans-d’ahir Joan B. Culla, se’ls enfot si pel camí amenacen o es carreguen els drets de totes les persones preses. Si cal, ho faran, per demostrar un pretès tracte igualitari a tothom i camuflar com a pretès privilegi el que és discriminació política. Només llegint la Transició amb el manual adoctrinador de Victoria Prego es pot viure en el seu món feliç.

Passa que la memòria sempre és un problema i alhora la millor alternativa, perquè pel mirall retrovisor es veu el que es veu. I sovint més clar. Que topes, per exemple, amb el 23-F: ara sí, un intent de cop d’estat. Realitat contra ficció, sura l’evidència radical que als que van voler tombar l’ordre constitucional i l’aleshores anomenada jove democràcia espanyola –cada cop més infantilitzada des d’aleshores– sí que se’ls va acabar indultant quan va tocar –general Armada–, alliberant-los moltíssim abans que complissin la sentència imposada en tots els casos i ascendint-los sovint. Per acabar, rivet d’or, pagant-los a tots la màxima pensió militar. No està malament, oi? La revisió és eloqüentment dramàtica.

Els recents arguments esgrimits pel Suprem, que interpreta la norma al seu grat i la canvia discrecionalment quan convé, es desmunten amb els arguments passats del Suprem. España, rotos y descosidos, SA. El cinismetròmetre esclata. I la farsa peta. ¿A petició de qui es va enllestir l’indult del general Armada? Efectivament, del Tribunal Suprem. Un informe favorable de la sala militar. Què va dir el jutge de vigilància penitenciària en relació al respecte a la Constitució a què Milans del Bosch es negava? Obrin els ulls, parin l’orella i no badin boca: "La citada garantía debe forzosamente presumirse" i, per tant, el seu rebuig al sistema democràtic no va ser cap obstacle insalvable per a la seva llibertat. Què havia dit Milans del Bosch el 1985 rere la sentència? "Ante las mismas circunstancias, volvería a hacer lo mismo". És a dir, que si ets militar colpista i dius que ho tornaràs a fer, ja ho veuen, al carrer. Catifa. Catifa i sou: Milans sempre va cobrar, fins i tot ja expulsat, el 80% d’una elevada pensió militar. Llei de l’embut, ells sí nosaltres no, el passat 12 d’octubre el general Pedro Garrido va emprar idèntiques paraules casernàries per vindicar la violència institucional de persecució de l’1 d’Octubre, afegint de cirereta: "Lo volveremos a hacer". No li va passar res. És sobrer recordar-ho, ja ho sé.

Algú objectarà que això són fets dels 80 i dels 90. Indubtablement. I precisament per això són elements constituents, constitutius i definitoris del model político-jurídic que patim: on ja no hi ha dret penal d’enemic sense dret penal d’amic. Al capdavall, dialèctica dels separadores y separatistas que intuïa Vázquez Montalbán, l’augment de l’independentisme serà proporcional a cada suprema injustícia. Fins i tot es podria forçar una darrera paradoxa. Todos al suelo, deien els colpistes del 23-F per via militar colpista. Todos al suelo, ordenava la troica quan aconseguia el miracle de reformar via exprés la irreformable Constitució espanyola un agost del 2011 per aplicar el seu brutal pla neoliberal. I todos al suelo, per la via judicial, dicta ara el Suprem. Però si tots tres diuen exactament el mateix, salvant totes les distàncies de cada cas, és senzillament perquè saben que seguim, com podem, dempeus.

"No nos incumbe ofrecer –ni siquiera, sugerir o insinuar– soluciones políticas a un problema de profundas raíces históricas". La frase no és meva. És de la mateixa sentència del Procés dictada pel Suprem. 100 anys de presó. Menteixen obertament en el seu simulacre mediocre: cada decisió que prenen no és res més que una resposta política calculada per evitar qualsevol mena de solució democràtica, escalfada pels cenacles de poder madrileny prealçats contra el govern socialcomunista. Si no, no s’acarnissarien amb la Carme ni amb la resta de presos i preses polítics. Ho escric en un dia vint-i-vuit que no és de desembre, sinó de juliol. Però en aquest ordre celtibèric de les coses, la innocentada és ja cada dia. Por la puerta de detrás, com diria Cosidó sobre Marchena. I ara ja per la portalada principal. Segle XXI, cau el teló i cau el teatre sencer: que se note el cuidado y que, sobre todo, se note el efecto. Entre tanta negror, dubto molt que hagin guanyat. Però sí que sé que ja ens han perdut. Definitivament.

Catalonia is a Spanish Colony

 Spanish Army Chief about Catalonia: “when the metropolis is weak”, “the fall takes place”

The Chief of Spain’s Army Defence Staff, General Jaime Domínguez Buj, was asked on Tuesday about the situation in Catalonia and he has implicitly compared it with a colony. The main General of the Army stated that “when the metropolis is weak” is the time when “the fall takes place”. He added that a “processes” such as Catalonia’s happens “when the central power is weak”, as happened in 1898, when Spain lost Cuba and the Philippines, he said. His words have caused quite some controversy. Later on, Domínguez Buj, nuanced his previous statement and said he was referring to 1808 and the Spanish War of Independence against Napoleon’s Empire. Such a war helped some of Spain’s American colonies to get their independence.

Barcelona (ACN).- The Chief of Spain’s Army Defence Staff, General Jaime Domínguez Buj, was asked asked on Tuesday about the situation in Catalonia and he has implicitly compared it with a colony. The main General of the Army stated that “when the metropolis is weak” is the time when “the fall takes place”. He added that a “processes” such as Catalonia’s happens “when the central power is weak”, as happened in 1898, when Spain lost Cuba and the Philippines, he said. His words have caused quite some controversy. Later on, Domínguez Buj, nuanced his previous statement and said he was referring to 1808 and the Spanish War of Independence against Napoleon’s Empire. Such a war helped some of Spain’s American colonies to get their independence. He also added that he was referring to other historical periods and to other empires, such as those of the British, the Turkish and the Roman.


Nowadays, almost no one in Spain considers Catalonia to be a colony, neither most of the people supporting independence. However, on several occasions during the last few centuries, the Spanish Army attacked Catalan citizens and bombarded their cities and towns to stop them from quitting the kingdom, such as in the mid-17th century, when Catalonia was independent for a week, or in the early 18th century or early 19th century, when Catalonia also split from Spain for a few years. On top of this, in the mid-19th century, General Espartero – who was Regent of the Kingdom – stated that Barcelona should be bombarded every 50 years in order to remind Catalans about the Spanish rule. Furthermore, Francisco Franco talked about his “right of conquest” when he entered into Barcelona, at the end of the Civil War. He was using the expression written in the laws cancelling Catalonia’s self-government institutions and Constitution, which also banned the use of Catalan language, in 1716.

Back then, after Catalans lost the Spanish War of Succession, the new king Felipe V founded Spain as a Unitarian State and no longer a union of different kingdoms under the same crown. He tried to homogenise Spain under Castile’s rules and language, imposing a centralist government and a harsh political, social and cultural repression to Catalonia through the use of force, as he recognised when he wrote he was doing so “by the right of conquest”.

The Army is there to protect the Constitution, the Army Chief points out

Besides comparing Catalonia to colonial Cuba, Domínguez Buj, pointed out that the Army is “a tool” that the Spanish Government has with which to defend the Constitution. He said that armies “have to be ready to intervene in the way governments want”, being “inside” or “outside” the country. However, he also added that he does not think that Catalonia’s conflict will be solved “through the use of force”. He also said that the Spanish Government should “win the hearts of all Spaniards” and convince them of the advantages of being a Spanish citizen.

The General also added that he feels “pain for Spain” due to the situation of the last years, particularly because of the manifold corruption cases and Catalonia’s political process. Domínguez Buj was speaking in the Madrid-based Institute for International Affairs and External Policy.

https://www.catalannews.com/politics/item/spanish-army-chief-about-catalonia-when-the-metropolis-is-weak-the-fall-takes-place

Sunday, 21 June 2020

Per Nyholm parla al cas català

Per Nyholm: ‘Anys enrere, vaig portar diners en una maleta per al PSOE’

Entrevista al veterà periodista danès, autor de 'Cuba, la soledat que no s'acaba' (Saldonar), amb epíleg dedicat al cas català























Per Nyholm, dilluns a l'Ateneu Barcelonès (Fotografia: Adiva Koenigsberg)
Per Nyholm (1943) és un veterà periodista danès, amb més de seixanta anys de carrera. Ha cobert la guerra dels Balcans, la Itàlia de Berlusconi i els conflictes de Rússia per al diari Jyllands-Posten. Ara acaba de publicar el llibre Cuba, la soledat que no s’acaba (Saldonar), que inclou un pròleg del seu amic Jaume Cabré i l’epíleg ‘De Cuba a Catalunya, i d’aquí a Europa’, en què destil·la en unes interessantíssimes trenta pàgines la seva visió sobre el procés català, que segueix de prop, els paral·lelismes amb Cuba i una visió que no descarta la violència, originada per la ceguesa de l’estat espanyol. En parla en aquesta entrevista feta dilluns a l’Ateneu Barcelonès, en què també s’atura en la Cuba vista amb ulls crítics i en la seva interessant biografia personal, que inclou viatges a l’estat espanyol amb maletins plens de diners dels sindicats nòrdics per a finançar el PSOE en ple franquisme. Nyholm se sent molt decebut amb els ‘amics socialistes’ per la manera com tractan el cas catalá.
—Fa més de quaranta anys que no viviu a Dinamarca.
—Vaig deixar Dinamarca el 1980. Era fred. Hi feia de cap d’Internacional del diari socialdemòcrata, considerat aleshores un diari pro-governamental. De fet, era un diari pagat pels sindicats. El meu diari actual, Jyllands-Posten, em van fer una gran oferta i vaig acabar a Londres. Jo, de centre-esquerra, treballava per a un diari de centre-dreta. Gran combinació. Eren els anys de Thatcher. L’estiu del 1986 arribava a Viena. I encara hi visc per a cobrir l’Europa Central i la de l’Est. He cobert les guerres dels Balcans, he seguit Ucraïna, Rússia molt a prop. He estat establert a Viena, amb un parèntesi de quinze anys fent de corresponsal a Roma. Vaig cobrir tot Berlusconi, i el papa polonès.

—Els vostres pares a què es dedicaven?
—Els pares es van separar, i jo em vaig quedar amb ella. Vaig ser el seu projecte. Molt diferents entre ells. La meva mare era professora d’escola bressol, i va sortir-se’n com va poder. Va sobreviure. I jo també. El meu pare era una figura fantàstica. Mig danès, mig alemany (imagineu-vos això a la Segona Guerra Mundial) era extremadament autocentrat. Estimo la meva mare i el meu pare va ser una gran inspiració. El meu pare d’alguna manera s’havia involucrat en activitats antifeixistes. El van detenir a Sicília i quan va tornar a Dinamarca va demanar a la meva mare si podia estar-se a casa seva. Eren amics. I la mare va dir: sí, però vull un fill. Va complir el seu deure. I el 1945 va unir-se a les forces nord-americanes. Potser el meu pare treballava per als serveis secrets americans. En posició menor. Hauria de mirar-me els papers de l’exèrcit nord-americà. Al cap de poc temps va tornar a Roma i es va posar a viure amb en Fernando. El meu padrí. El meu segon llibre el vaig dedicar a la meva mare, que em va fer danès, i al meu pare, que em va fer europeu.

—Vau estudiar periodisme?
—Per sort, no calia tenir carrera per a ser periodista, perquè vaig ser molt mal estudiant. Però un membre liberal del parlament tenia por que la seva filla i jo fugíssim plegats. Em va donar feina ben lluny de Copenhaguen, en un diari de províncies. Vaig estar-hi tres anys. En tenia disset. I vaig aprendre tot el cicle. El 25 de juliol compliré seixanta anys de carrera. El meu primer cap em va dir: tindràs una carrera brillant. Però si us plau: fes servir el floret, no el sabre. No li he fet gaire cas.

—Passem a l’epíleg del llibre, dedicat a Catalunya, on feu una predicció: cop d’estat, dictadura o una revolta armada a Catalunya.
—Si parlo d’aquestes opcions és per la meva experiència a les guerres dels Balcans. Podria passar una cosa semblant aquí. De moment, no. En cinc o deu anys, potser sí. Però si els espanyols continuen amb la seva estupidesa i els seus mètodes antidemocràtics, tard o d’hora alguna cosa pot passar. Els catalans es veuen generalment com a gent pacífica. Però potser no ho triaran ells. Podria ser el govern espanyol. Perquè a Espanya hi ha una tradició de violència. Al llibre cito quatre guerres civils els darrers dos-cents anys. Tres guerres carlines i la guerra civil. Hi ha un fil de brutalitat, d’incomprensió a Madrid. Allà pot haver-hi forces que especulin amb un conflicte, una victòria, que permeti finalment fotre els maleïts catalans els cinquanta anys següents. Com deia el nostre amic, el general Espartero. Potser no a tot Espanya, però a Madrid sí que alguns cercles especulen amb un retorn violent cap a una dictadura, o un règim autoritari. Jo dic que aquí heu de tenir cura, i anar amb compte, i a la vegada no tenir por. Si no us prepareu, no tindreu això que espero que tingueu: una Catalunya lliure. Vaig cobrir Iugoslàvia durant molts anys, abans de la guerra. Aquí teniu en marxa un vague règim franquista, fins i tot sota els socialistes, els meus amics socialistes. Anys enrere vaig portar diners en una maleta per al PSOE.

—Perdó?
—En metàl·lic. Una sola vegada. Diners que venien dels sindicats danesos i suecs per als socialistes. Vaig lliurar els diners mitjançant la UGT en una trobada a Bilbao. 1965. O 1966. Fa anys érem amics, amb Felipe González. La darrera vegada el vaig veure a Praga, en una conferència, a dos metres de distància, no vaig voler ni saludar-lo. I amb Pedro Sánchez, la meva confiança és zero. Me n’he distanciat del tot. Els socialistes espanyols haurien de veure que Catalunya és un país, amb la seva cultura, història, i que tenen si més no el dret de fer un plebiscit. No dic el dret d’independència. Doncs no ho volen. Ni tampoc volen investigar els diners del rei, ni aprofundir la democràcia, sinó al contrari: el 155. Crec que és menyspreable.

—Heu visitat Raül Romeva a la presó.
—La Lorena, infermera, amb danès fluid, de l’ANC de Dinamarca em va posar en contacte amb Francesca Guardiola, delegada de la Generalitat al país. Vaig demanar de trobar-me amb algun dels presoners polítics. Romeva, potser perquè el seu anglès és més fluid que el d’alguns altres. M’hi van portar el 2017 o 2018, als Lledoners. I vam començar a escriure’ns, i em va colpir. He acabat escrivint una vintena d’articles sobre Catalunya i la dimensió europea que té. Tenim una responsabilitat, a Europa. I no podem deixar que la ferida continuï oberta. Europa ha d’actuar. Com és que som actius a Hongria, al Sudan, al Timor Oriental i acluquem els ulls a un problema català, espanyol i europeu? Si no arribem a una solució pacífica, ens podríem trobar, com he dit, d’alguna manera, amb una intervenció militar espanyola, o un cop d’estat.

—Al llibre relacioneu Cuba i Espanya, i en dieu colònies. Catalunya, una colònia?
—Catalunya és una colònia perquè va ser conquerida el segle XVIII. Estem avesats a pensar que les colònies són lluny. Però no és el cas. Mira Irlanda. Va ser colònia. Les colònies no han de ser a l’altra punta del món. Moltes són a tocar. Finlàndia durant cent anys va ser una colònia de Rússia. I després de dues guerres han après a viure en pau. Un gran exemple que ensenya com es podrien relacionar els catalans i els espanyols és Grenlàndia. Si Grenlàndia demà se’n va de Dinamarca, serà de manera pacífica i tranquil·la.

—‘Sí, però perquè ells són pobres. I vosaltres, rics.’ Això em va dir Marlene Wind, professora a Dinamarca (vídeo) quan vaig fer-li el mateix comentari.
—Marlene Wind és una estúpida. Ja ho podeu escriure. Vaig llegir aquella entrevista. I en vaig escriure un article. No sap de què parla. A Dinamarca, sabeu què passa? Que veuen Ciutadans com un partit liberal. Jo sempre els aviso. Ciutadans són feixistes disfressats. Així ho dic. El president danès d’aleshores va anar a Madrid en una conferència de liberals europeus. I va fer el discurs d’obertura. Vaig dir-ho aleshores i ho dic ara: va ser un error. Ha tingut mals consellers.
—Heu estat tres vegades o quatre a Cuba. Ara n’heu fet un llibre del darrer viatge. Quins canvis hi heu vist?
—El gran canvi és que els ideals hi han desaparegut. Com les infrastructures. Els nord-americans cometen un gran error. L’embargament. Horrorós d’un punt de vista humà. Fins i to polític. Els cubans no poden aportar ingressos, perquè tot allò que guanyen a Varadero s’acaba perdent a les butxaques dels rics i privilegiats cubans. La primera vegada que vaig anar-hi s’hi veia optimisme. Tot i que eren viatges organitzats per membres del partit. Per això no hi havia tornat. Ara he anat a la meva, com un turista. Del meu punt de vista, Cuba s’ha deteriorat. Estant aïllats. Fins i tot en temps de Batista podies viatjar. El lloc ha empitjorat. I fins a cert punt és culpa nostra. Els occidentals van boigs cap a Varadero i els diners que hi deixen van a les butxaques dels dirigents.
—Miramar, el barri de la classe dirigent de l’Havana, com és?
—No és tan ric. Està bé. És on viuen els dirigents. Potser necessita una capa de pintura. Viuen la bona vida i tenen piscina. Castro tenia la seva illa particular, amb una llanxa motora cara. Viuen la bella vida, i no ho canviaran.

—Principal crítica que feu a Cuba?
—Que és una dictadura. És el país de les promeses trencades. Castro va arribar al poder prometent moltes coses, democràcia inclosa. No crec que en tingués mai la intenció. Va ser la primera mentida, sostinguda pel seu germà, i Che Guevara, que van matar gent des de bon començament. A Cuba tens censura a la premsa. En temps de Batista tampoc no tenies premsa lliure, cert, però sí que hi havia més marge. Fins i tot en els cercles dels nous mandataris hi havia decepció i desesperació des de bon començament. Tens el ministre de Cultura que es va suïcidar per desesperació. Castro no és, ni va ser-ho, reformista d’esquerres. Des de bon començament va ser un caudillo, en la pitjor de les tradicions llatines. A Europa es feia dir socialista, i estúpid rere estúpid van caure al seu parany. Sartre inclòs.
—Els intel·lectuals són molt criticats al vostre llibre.
—Sartre, l’havien d’haver calat d’entrada, quan es va alinear amb la Unió Soviètica. Aquí és on la meva tolerància va arribar al límit. M’agrada molt el lliure pensament.
—A Cuba refuseu de parlar amb la cara oficial i els buròcrates. I parleu només amb dissidents i veus crítiques. Quin destacaríeu?
—Potser el sots-oficial que ens parla de la matança de Ciudadela, del Che Guevara. Home molt decent. Vivia amb la seva pensió. I explica que va deixar l’exèrcit quan va veure que els soldats havien saquejat cases particulars, al principi de la revolució. Quan va veure que es traïen els ideals de la revolució se’n va anar. Segurament el més emotiu de tots.
—Després de llegir el llibre sembla que l’oposició no és organitzada. I que l’únic que esperen és que el sistema s’esfondri.
—Exacte. I potser el sistema no s’esfondrarà. Els veig totalment desmoralitzats. És la gran diferència amb Catalunya. Aquí hi ha una gran base moral. I molta discussió. Potser massa, per cert. (Qui som, què volem, on anem?) A Cuba només hi ha queixes.
—Dieu que els camps de concentració són una invenció espanyola a Cuba.
—És un fet, inventats durant la guerra amb Cuba. Podeu comprovar-ho. Va ser en el temps, quan el pare de Castro, emigrant de Galícia, va retornar a l’illa per viure gràcies a una cosa molt semblant a l’esclavitud. L’amo de la plantació va tenir uns quants fills. Raül, germà de Castro, es creu que era el fill de l’amant de l’amo.
—Res a afegir?
—Basant-me en la meva experiència a la Unió Soviètica amb els Balcans, o els catalans aturen les discussions internes i organitzen alguna mena de força, no necessàriament amb canons, però sí un petit exèrcit, de defensa domèstica, o Madrid no cedirà. Si l’únic que teniu són manifestacions pacífiques, Brussel·les no hi intervindrà. Carreteres tallades. Electricitat tallada. Coses així i no solament dues-centes mil persones a la Gran Via. A Madrid això no l’afecta. Per exemple, tallar les exportacions espanyoles a Europa. Això sí. I si ho feu a la vegada que els bascs, millor. Si no sou reconeguts com a nació, no exporten productes. Deixeu-me acabar amb una cita: si el 1980 o 1985 t’haguessis posat al mig de la plaça Roja de Moscou i haguessis cridat: ‘En deu anys no hi haurà URSS i Polònia i els bàltics seran membres de la UE’, no t’haurien enviat a Sibèria ni a la presó: se t’haurien endut a una casa de boigs. I t’haurien sedat. I deu anys més tard, ja ho veus. Aquí només cal una espurna que encengui la pólvora. No sabem com i quan. Però si passa, Espanya s’acaba. Espanya té ara la darrera oportunitat de salvar-se. O Espanya es converteix en un estat federal o s’acaba.



Spain: Did the head of an Islamist terrorist cell really blow up?

Ever stranger circumstances come to light, statements have been hidden, the imam was an agent of the secret service, the surviving terrorists were not charged with murder
It is no longer a secret that the head of the terrorist attacks in the summer three years ago in Barcelona and Cambrils was an agent of the Spanish secret service .
The Público newspaper revealed a year ago that the intelligence agency and other Spanish security forces had been in contact with the Imam Abdelbaki Es Satty until the attacks in August 2017, which Telepolis reported in detail ( Spanish intelligence agency controlled terror cell .
Público has now added and published that a key statement regarding Es Satty’s work for Spanish intelligence in the mountain of investigative files has been hidden by 100,000 pages and has been ignored by the Public Prosecutor and the Civil Guard. The newspaper does not consider it to be a coincidence, after all, it was a main witness whose interrogation had expressly been requested by Spain from the Belgian authorities.
Público rather assumes that the statement should remain hidden. It is therefore not mentioned in a summary of the investigation as part of a request for legal assistance and it does not appear in the table of contents of a CD on which it is stored. Neither the judge nor the lawyers knew about the existence of the statement. And no translation of the statement was sent to the judge responsible.
It is the five-page testimony of Soliman Akaychouh, the head of a mosque in Diegem near Brussels, where Es Satty wanted to preach. Akaychouh was questioned just three days after the attacks and in the statement published by Público stated that Es Satty said she was in contact with the Spanish secret service over the phone. "He told me that he spoke to the Spanish secret service, who among other things wanted to know where he was," said the head of the mosque.
The imam was suspicious of the head of the mosque because of his radicalism and extremism. That is why he contacted the Belgian police. She then started an inquiry to the Catalan police. However, this did not result in anything, since the Mossos d'Esquadra, as is known, had not been informed by the Spanish colleagues about the activities of the well-known radical Islamist and former drug dealer. As reported by Telepolis , the Mossos were also dependent on access to key data and resources at the Center for Combating Terrorism and Organized Crime (CITCO).
Behind this was an incredible process in which Spanish national police officers warned radical Islamists in 2015 of the investigation by the Catalan police . The troop was raised with the "Operación Caronte" and wanted to carry out attacks on Jewish institutions in Barcelona and the Parliament. The Islamists were also in contact with a neo-Nazi, friend of the chief of the troops , to get weapons and explosives. And surprisingly, he was not accused of "supporting terrorism".

The major parties prevent the imam from being involved with the security forces

These events are part of a series of curiosities about Islamist activities in Catalonia and Es Satty. Because since 2003 he was known to Spanish security forces as a radical Islamist. He was in contact with radical Islamists and was friends with one of those who caused the 2004 massacre in Madrid with 191 deaths . Strangely enough, Es Satty was released early from jail, where he was sitting for drug trafficking. And his deportation to Morocco, which had been expressly stated in the sentence after the sentence, was also not implemented because he did not assume any "danger" .
There are still many oddities. There is the fact that all major parties in the Spanish parliament also refuse to investigate the imam's involvement with the security forces. Then there is the fact that the surviving members of the terrorist cell are not charged with murder even though they killed 17 people - including a German woman - and were planning huge attacks. They were prevented because part of the force blew up in the bombing the night before.

"We doubt that Ripoll's Imám is dead"

The newest and most interesting oddity, however, is that now there are serious questions as to whether Es Satty, the intelligence agent, actually blew up when bombing Alcanar, which has always been assumed. Lawyer Jaume Cuevillas said on Catalan television: "We doubt that the Imám of Ripoll is dead." Cuevillas represents the family of the young Xavier Martínez, who was also murdered during the terrorist voyage on the Ramblas.
He found no evidence in the investigation files, such as DNA evidence that could prove that Es Satty was actually in the house at the time of the explosion. According to the investigators, four to five terrorists are said to have been there. However, only remains of two people were found in the pile of rubble, of whom only one could have been identified. Witnesses also testified that the imam's car left shortly after the explosion, which was later found in a neighboring village.

The cell phone of Es Satty was also not found in the pile of rubble. The lawyer reports from the investigation files that the phone was still called four days after the explosion. The email address that the terror chief used to have contact with the secret service, as Público had uncovered, was also used after the explosion. It is also striking for Cuevillas that no one claimed the body of the imam, but the imam's niece bought two plane tickets the night after the explosion and hours before the attack in Barcelona. Because of all of this, the lawyer expressed "justified doubts" that Es Satty is dead. 
(Ralf Streck )

https://www.heise.de/tp/features/Spanien-Ist-der-Kopf-islamistischer-Terrorzelle-wirklich-in-die-Luft-geflogen-4789034.html

Revealed: The King of Spain's half-a-million-dollar secret honeymoon paid for by disgraced father

Revelation that lavish round-the-world trip was funded by father a further embarrassment for King Felipe
ByJames Badcock, 





Call it a dream honeymoon, taking the lucky newlywed royals to the Pacific islands, under Californian sunshine and through wind-carved caves in the Middle East. 
It cost a cool $500,000, and the details were shrouded in secrecy.

Until now.

As Spain’s King Felipe and Queen Letizia laid low in the Fijian islands, their anonymity assured by their unimaginative pseudonyms of 'Mr and Mrs Smith', two sources were picking up the eye-watering bill, The Telegraph can reveal.

One was the Bank of Dad, with Felipe's father, the then king Juan Carlos, stumping up his share - unimaginable now after his son avowedly cut all monetary ties following The Telegraph's investigations into his myriad financial dealings....