La vinyeta d'un important diari alemany ridiculitza el Tribunal franquista espanyol

Una vinyeta humorística del prestigiós setmanari alemany Der Spiegel carrega contra el Tribunal Supremo amb un dibuix que deixa en evidència la manca de separació de poders de l'Estado Español. Una nova mostra de solidaritat de la premsa lliure amb els presos polítics catalans, amb una imatge molt il·lutrativa del judici farsa que ja s'ha fet viral a xarxes.






La imatge del diari alemany retrata la "justícia" espanyola com un nou Tribunal Inquisidor, que defensa la brutalitat policial i els interssos dels poders de l'Estado. Un jutge agegantit que dicta sentència davant d'una gran bandera franquista.



Una imatge que parla per ella mateixa. Des d'Europa es veu el Tribunal espanyol com una continuació dels tribunals inquisidors espanyols que connecta amb el que fa unes setmanes explicava el diari britànic The Times qui també ho deixava clar la connexió amb els tribunals medievals (VEURE AQUÍ). La premsa europea al·lucina amb les rèmores franquistes de l'Estado i el poder del feixisme a la política espanyola (VEURE AQUÍ).

Roots of Spain’s Crisis:One Word Fought Over at Birth of Constitution

Roots of Spain’s Crisis:One Word Fought Over at Birth of Constitution

Demonstrators marching in support of the imprisoned Catalan leaders in Barcelona, Spain, in February.CreditCreditEmilio Morenatti/Associated Press


By Patrick Kingsley


MADRID — When seven men gathered in 1977 around a long green table in the Spanish Congress to write a Constitution for a new, democratic Spain, they spent a month, on and off, arguing over a single word.

It was just two years after the death of Gen. Francisco Franco, the Spanish dictator who had suppressed attempts to create regional autonomy.

The two Catalans at the table, Miquel Roca and Jordi Solé Tura, wanted the text to grant the right of self-government to Spain’s constituent “nations” — an implicit reference to Catalonia, Galicia and the Basque Country — Mr. Roca recalled in an interview. The other five, who included one of Franco’s former ministers, refused.

Eventually, they reached a compromise. The final text spoke not of nations — but of regions and nationalities.


“We wanted a bit more, and some others wanted much less,” Mr. Roca said. But all in all, “it was a success.”

Forty-one years after the Constitution was passed in a 1978 referendum, that remains a widely shared opinion. For a text written while Spain was still governed by Franco’s acolytes, the Constitution, as well as the democratic transition in general, is considered a remarkable achievement.

At a at special joint meeting of Parliament in Madrid, King Juan Carlos I of Spain signed the Spanish Constitution in 1978, establishing Spain as a democracy.CreditCentral Press/Hulton Archive, via Getty Images


But today’s Spaniards are increasingly questioning whether what was a triumph when it was written may, four decades later, have left the country in a deadlock.

Complications with the Constitution gave momentum to the Catalan independence movement — which has itself spurred the emergence of Spain’s first far-right party since Franco — and contributed to the downfall of two national governments in less than a year, the latest just last month.

Those growing pains of the young democracy have left Spain — whose mesmerizing transition became a talisman of European progress in the late 20th century — an emblem of the Continent’s disarray in the 21st.


“The Constitution was a great achievement for the time, as it was very unusual to get different parties to agree in that moment,” said Virginia Pérez Alonso, a co-editor of Público, a Madrid-based news website.

“But that consensus is what we don’t now have,” Ms. Alonso added. Today, “there are probably as many approaches to the Constitution as there are political parties in Spain.”

For some on the left, the Constitution has proved to be too vague in its promises about housing, employment, health care and pensions.

Supporters in Madrid saluting the fascist anthem in remembrance of the Spanish dictator Francisco Franco on the 43rd anniversary of his death last year.CreditManu Fernandez/Associated Press


For some on the right, the Constitution has prove to be too flexible, allowing Catalan nationalists to demand more and more autonomy until attempting to break away entirely in 2017.

The decentralized state permitted by the Constitution is “a focus of instability and anti-Spanishness,” said Santiago Abascal, leader of Vox, the emergent far-right party that would scrap clauses devoted to regional autonomy.

Yet for the Catalan separatists, the text has not been flexible enough: It bars them from organizing a legal referendum on independence without the support of the Spanish government.

Even the word “nationality,” seen as such a victory 41 years ago, has been a fickle friend.

In 2010, when the Constitutional Court pared back aspects of Catalan self-rule, the court’s judgment relied partly on the fact that the Constitution referred to nationalities rather than nations. 

And it was that decision that helped turn the idea of Catalan independence, previously a minority pursuit, into one that would eventually hold the support of something approaching half the Catalan electorate.

When the charter was written by the seven “Fathers of the Constitution” (there were no women), Mr. Roca never expected it would be treated as the straitjacket that some now consider it.

After Franco’s death, the ministers, officials, soldiers and judges who had underpinned his 41-year dictatorship were allowed not just to continue in public life, but to shape it.CreditAssociated Press


Even with the Constitution’s current wording, Mr. Roca believes it allows for as much self-government as can be achieved without actually seceding from Spain.

Though the text makes military conscription “compulsory,” it was interpreted in 2001 in such a way as to abolish it. Though the text grants only “man and woman” the right to marry, it was interpreted in 2005 in a way that allowed same-sex unions.

Sections on regional autonomy had a similarly “flexible interpretation that allowed for adaptation,” Mr. Roca said. The only outcome that it bans is the creation of an entirely separate country.

No constitution “can contend with the independence of a part of the state,” he said. “It’s not the obligation of a constitution to solve the problem of a revolution.”

For others involved in the creation of the Constitution, this makes the separatists the primary source of Spain’s stalemate, not the Constitutional Court, let alone the text itself.

“The current political crisis cannot be attributed in any way to our Constitution,” said Alfonso Guerra, a former deputy prime minister of Spain who advised on the wording of the text but who was not one of the seven original authors. “That is caused by a group of independentists that want to destroy it, since they want to destroy as well the unity of Spain.”

An anthropologist volunteer working next to a mass grave at the cemetery in Paterna, Spain, last year. According to the authorities, the bodies of 2,238 victims of Franco’s regime were buried here after execution between 1939 and 1956 following the end of the Spanish Civil War.CreditDavid Ramos/Getty Images

To their critics, the separatist leaders are opportunists who latched onto the idea of secession to distract Catalan voters from corruption scandals and economic mismanagement by their own leaders.

“What they did,” said Pablo Casado, the leader of the Spanish opposition and the head of the conservative Popular Party, “was to invent an enemy.”

To many separatists, that seems a gross misrepresentation.

It was Mr. Casado’s party that had requested a ruling by the Constitutional Court in the first place, they note.

Afterward, they felt forced toward the nuclear option of an unconstitutional referendum on independence because the court’s 2010 decision left them with neither legal recourse nor a means of negotiating with the Spanish state.

“For many people, that was a turning point,” said Gabriel Rufián, a far-left Catalan lawmaker.

For Mr. Rufián, Spain’s current crisis is rooted in a failure to properly complete Spain’s democratic transition in the 1970s.


After Franco’s death, the ministers, officials, soldiers and judges who had underpinned his 41-year dictatorship were allowed not just to continue in public life, but also to shape it.

A Moroccan family near graffiti supporting the far-right Vox party in El Ejido, Spain.CreditSamuel Aranda for The New York Times


Manuel Fraga, the former Franquist minister who helped write the Constitution, later founded the conservative Popular Party, which remains a pillar of modern Spanish politics.

To Mr. Rufián, the mentality of the old Franquist regime has never quite been stamped out — to this day, the number of unidentified corpses buried in mass graves from the Franco era is second only to those in Cambodia, and thousands remain in unmarked graves.

To escape the shadow of Francoism once and for all will ultimately require a clean break from Madrid, he said.

“We had a dictatorship for 40 years, but we had no Nuremberg process,” said Mr. Rufián. “The so-called transition was a lie.”

But within the establishment left, this is an extreme view.

A more favorable interpretation highlights how the Socialist party, which was banned under Franco, has held power more than any other party since his death.

By 2008, the head of the armed forces was a general who was openly leftist. And if senior judges have made politicized decisions, it is because they have been appointed by parliaments and governments from both the left and right.

Thanks to the transition and the Constitution, Spain has become one of “the most tolerant societies in the world,” said José Luis Rodríguez Zapatero, the Socialist prime minister between 2004 and 2011.

Today’s impasse, he said, is instead the result of stubbornness by both the separatists, who have not admitted to mistakes, and the center-right government that was in power during the 2017 secession attempt.

For its own political reasons, it seemed ‘‘to be more delighted with confrontation than with an honest recognition of the diversity of Spain,” Mr. Zapatero said.

The only solution, he added, was “coexistence, which implies recognition and respect, and there is only one way to achieve it — the political dialogue, which requires more courage than confrontation.”

José Bautista contributed reporting.
A version of this article appears in print on March 3, 2019, on Page A8 of the New York edition with the headline: Roots of Spain’s Crisis: One Word Fought Over in Its Constitution. Order Reprints | Today’s Paper | Subscribe

Image

The Times deixa l'Estado Español a l'alçada d'una dictadura medieval

POLÍTICA - 01/02/2019 20:15 / Redacció
​L'article del The Times que deixa l'Estado español a l'alçada d'una dictadura medieval

Malestar i nerviosisme a l’espanyolada després d’un contundent article del prestigiós diari anglès The Times que farà un seguiment especial del judici contra els 12 independentistes. L'article explica que aquest procés judicial és com un retorn a la Inquisició espanyola. La premsa anglesa, doncs, no s’empassa la farsa espanyola i ho considera un acte de revenja.






En aquest sentit, el prestigiós diari anglès The Times farà un seguiment exhaustiu del procés judicial. Avui ha començat amb un article on compara el judici als 12 separatistes catalans amb la inquisició espanyola. Preveu que aquest judici pot portar greus conseqüències a Europa: “Això tornarà a obrir una que amenaça de trencar un país europeu important i causar més inestabilitat al continent”.

Per preparar l’article el diari anglès es va entrevistar amb Jordi Sànchez on explica que li poden caure fins a 17 anys de presó si és condemnat i on Sànchez explica perquè es tracta d’un "judici polític" i una causa contra tot l’independentisme. L’espanyolada, una vegada més, passa vergonya al veure la imatge que projecta fora de les seves fronteres i l'etiqueta #SpanishInquisition ho està petant a la xarxa. Fa uns mesos, The Times ja es posicionava a favor nostre arran d'una trobada entre president Torra i Sánchez.

Otro puto artículo sobre la Guerra Mamando la sangre de las víctimas

Otro puto artículo sobre la Guerra

Mamando la sangre de las víctimas
Por Francisco Silvera
- 27/02/2019
0




Debía ser 1985 ó 1986 cuando andaba yo acribillando con preguntas a un cura (bueno) en clase de Filosofía; ya intuía que el pensamiento y la religión no se llevan bien, y le preguntaba al pobre hombre que me soportaba si la doctrina, los dogmas y la moral de la Iglesia no habían ido cambiando en realidad con los tiempos… él, muy digno e insultado —y lo digo sin segundas, yo le admiraba y me caía bien—, decía: “La Iglesia siempre está en el mismo sitio, es la Humanidad la que va dando vueltas o progresando en torno a su unidad y su estabilidad eternas”.

¡Lo que saben! Ésta es su victoria histórica, por eso duran; acabamos de verlo en la cuestión de la pederastia, no han hecho un análisis del por qué de las violaciones… en realidad, han dicho, es la sociedad enferma la que viola a los menores, y algunos integrantes de la Iglesia no han podido sustraerse de ese signo de nuestros malos tiempos. Uno lee a Gonzalo de Berceo y encuentra las mismas cuitas hace casi un milenio, pero la Iglesia: quieta y eterna más allá del siglo… muy pura, la jodida.

El franquismo, siempre muy aficionado a la parafernalia vaticana, supo jugar estas cartas —no olvidemos, y aquí empezamos, que la Iglesia fue parte activa y sustancial de la dictadura—. Siempre que se habla de la Guerra Civil y sus preámbulos hay una proeclesiástica que reclama el martirologio correspondiente y tiene razón, las víctimas religiosas tienen el derecho a ser reivindicadas, de hecho lo han sido sin escándalo de nadie: beatificaciones masivas y lápidas conmemorativas repartidas por todas los templos —y otros lugares— de España dan fe. Pero ¿cómo se las han maravillado para evocar a la Iglesia institucional también como víctima siendo en realidad verduga? Me explico, que unas pobres monjas desgraciadas y algún cura digno junto a seglares comprometidos murieran inocentes son crímenes que en absoluto salvan a una Iglesia vinculada a la explotación más canalla de la inmensa minoría, partícipe de la semiesclavización que las clases dominantes ejercían sobre los miserables, dignos de una lástima y una compasión que esa Iglesia jamás tuvo hacia sus vidas sino todo lo contrario.

Las víctimas serían inocentes y deben seguir siendo reivindicadas por la Historia, cada caso como fuera; mas ¿la Iglesia?… ¿Cómo coño ha conseguido desvincularse de su pasado criminal, incluido el colaboracionismo generalizado con la esclavitud por toda la Tierra, las monarquías más criminales, las guerras de religión, las supuestas Cruzadas, la explotación económica más descorazonadora, o para más inri el nazismo, el fascismo, las dictaduras más sanguinarias de la Sudamérica reciente, sin asumir nada? Hablar de asesinados beatificados y olvidar qué era entonces la Iglesia en un pueblo español de los treinta o los cuarenta —y qué seguiría siendo las cuatro décadas siguientes y sigue siendo en muchos casos hoy— es una filigrana histórica ejercida por la curia propia de finura jesuítica.

Expónganlo así de evidente y tendrán una recua de fieles indignados defendiendo al cristianismo en nombre de su derecho a creer, como si esto les fuera en contra del mismo, es decir, han conseguido hacer realidad lo del mazo y Dios; porque cuando les conviene reclaman justicia y Ley, propiedades, pragmatismo, mazo… pero cuando han de ceder autoridad: estamos con Dios, y no me lo toque porque eso es lo más íntimo de un ser humano, su fe… y salen incólumes de todo su pasado y presente criminales, como una Jano que mostrara el rostro conveniente “Ad Maiorem Dei Gloriam” nuestra.

Sin embargo este puto artículo es sobre la Guerra. Hagan un experimento: pregunten en su familia o entre las amistades si tienen algún abuelo o bisabuelo nazi. Las caras serán la respuesta: les mirarán como extrañados por la pregunta, ¿nazi?, ¿en España?, como fuera de lugar… El franquismo, nazi hasta la imitación burda incluyendo el empleo de uniformes y explícito simpatizante ¿no participante? de las Potencias del Eje (recuerden al Cuñadísimo), quizá por su estratégica sumisión a posteriori a los intereses de los USA contra la URSS, ha colocado la gran mentira de la no participación española en la Segunda Guerra Mundial: para empezar sólo habríamos podido poner ruinas y muertos, y a pesar de ello colaboramos geográficamente, nos identificamos de pleno con ellos —sólo hay que leer la prensa de la época para ver nuestra posición oficial—, nuestras calles lucían esvásticas con orgullo y se gritaba el “Heil” con fluidez y, como ha reseñado Gabriel Jackson, entre otros, la intervención de Portugal, Italia, Alemania e intereses del capitalismo internacional (Aliado después curiosamente), que financió la sublevación y dejó consumirse al Estado español poco a poco, muy por encima de la presencia real y efectiva soviética, fue decisiva en el resultado de la contienda; las aportaciones de las burguesías del Norte, vasca y navarra especialmente, y catalana fueron determinantes…

La Guerra Civil, al final, se puede simplificar mucho, así fue o para esto se provocó (incluyendo a sus instigadores antirreformistas entre paréntesis):
Evitar la Reforma Agraria (nobleza terrateniente)
Evitar la Laboral (burguesía)
La Educativa (Iglesia)
Y la Militar (los africanistas corruptos).

España debía quedarse en la Edad Media para mantener la estabilidad de las clases establecidas, nadie ni dentro ni fuera tuvo interés en defender al Estado español porque el dinero y el poder perdían en cualquier caso y había intereses comunes por todas partes, ni siquiera fue una conspiración, fue un Laissez faire…

Nótese que les he colado “[…] y dejó consumirse al Estado español poco a poco”, una verdad histórica que automáticamente negamos por el triunfo de la propaganda franquista, porque no hubo dos bandos sino el Estado español enfrentado a unos rebeldes que impusieron su doctrina acerca de lo querían que fuera su excluyente “España”. Admitir los dos bandos es justificar la rebelión militar; se puede no estar de acuerdo con las políticas de los Gobiernos de entonces pero ir contra la República, que es simplemente una de las formas del Estado y no un Gobierno ni un partido ni una opción de voto, es ir contra España; así lo interpretaron los grandes intelectuales de la época. Han sabido, empero, manejar la demagogia, Goebbels era amigo. Es fácil oír especulaciones sobre la posibilidad de sovietización de nuestro país, al parecer evitada por la rebelión (delito éste hoy muy en boga); y sin embargo nadie fantasea qué habría sido de España en caso de haber ganado la guerra Hitler, aliado natural nuestro… El franquismo al crear la idea de los dos bandos y la “orgía de sangre entre hermanos” ha evitado ser valorado como golpista y dictador especialmente sanguinario, casi consigue sin presiones alcanzar esa “neutralidad” que se decantó por “casualidad” hacia los vencedores y no por causa de los millones de muertos de una guerra y la represión sin piedad posterior.

El enorme triunfo del franquismo ha sido naturalizar (durante cuarenta años) el fascismo-nazismo hasta desprenderlo de la peligrosidad implícita en esas ideologías, convertirlas en “circunstancias históricas” que ya no significan nada: los llaman hechos y, en nombre de una supuesta objetividad intelectual, no deben ser valorados. Esto es imposible en cualquier lugar del planeta donde se haya superado una dictadura criminal; aquí, con nuestro pasado aliado de Hitler, hasta la División Azul es cosa más patriótica y victimista que colaboracionista; aquí los documentos prueban que la dictadura usó los campos de exterminio y a las SS para acabar con los exiliados detenidos y no es lo mismo que matar a judíos o gitanas; aquí hacer Historia, simplemente hacer Historia, se considera la actuación de un tenebroso receloso envidioso (rojo, falta añadir) con oscuras intenciones de revivir la “contienda entre hermanos”; de nuevo se nos cuela la idea de la salvación de la patria frente a sus enemigos invirtiendo la realidad: que quienes aplicaron las leyes de fuga y contra la rebelión fueron los rebeldes; los que impusieron el orden de plomo frente a los “desmanes republicanos” fueron quienes se autojustificaron erigiéndose en supuesta defensa propia, asesinando casi por obligación moral; por ejemplo, en Huelva bastaría coger las listas de víctimas de la represión izquierdista, según las ha publicado Francisco Espinosa, y atenderemos a nueve páginas de nombres, terribles, ¡nueve páginas!; las de la derecha golpista llegan a ocupar hasta ciento cincuenta páginas, ¡ciento cincuenta páginas!… y esa proporción, con pequeñas variaciones, se mantiene por casi toda nuestra patria.

¿Dónde están las dos Españas? La intelectualidad pudo ser muy crítica con la situación de la política republicana pero apenas tuvieron dudas del ataque a la dignidad y la libertad que suponía la traición de los militones, recordemos que inicialmente alzados en nombre del orden para la propia República. JRJ se va para evitar a descontrolados izquierdista en Madrid, pero nunca dudó dónde estaba su país y la Razón y despreció a los traidores de España hasta el último día de su vida.

El franquismo, como la Iglesia (su madre), ha conseguido elevarse sobre sus actos para convertirse en una inevitabilidad providencial. Confundir la Guerra Civil con las tragedias de los desgraciados que murieron a un lado y otro es justificar la maldad; víctimas fueron todos, como lo fueron los soldados alemanes que murieron por toda Europa y África, pero eso no resta perversión al imperialismo megalomaníaco hitleriano. Cuando en España se apela a la “neutralidad” o el “olvido” para pasar página de una vez… se está apoyando, a veces sin querer, la victoria del ideario franquista y faltando a la memoria de las decenas de miles de personas que siguen enterradas debajo de parques, carreteras, urbanizaciones o tiradas por el campo y que murieron inocentes, como todos los muertos, como las monjas, los curas, los de Paracuellos…

Debemos preguntarnos, ¿por qué ningún español se avergüenza del pasado criminal de su familia, sea cual haya sido? Porque no tenemos consciencia, porque no queremos conocer nuestra Historia, porque lejos de estudiarla y analizarla para evitar su repetición nos la han robado y nos han lavado el cerebro para que, otra vez, la estabilidad del poder y el dinero se mantengan como ha estado siempre. No hemos tenido una reconciliación sino el perdón caritativo cuando no humillación (el famoso Valle) de los asesinos, sin descartar el victimismo fácil a veces de quienes cometieron otros desmanes. Aquí nadie tiene un antepasado nazi porque de fondo late el deseo de que todo aquello estuviera motivado por razones suficientes… prueba no superada. Nadie quiere reabrir heridas más que quienes las mantienen sajadas mamando la sangre de las víctimas, aunque vengamos disfrazados de corderos; hacer Historia, narrar, contar, no es reabrir batallas, las batallas las mantienen abiertas quienes siguen encerrados en el negacionismo del holocausto hispano, con Queipo en la Macarena, junto a la Muralla y en camposanto.

El tópico machadiano de las dos Españas debió tenerlo el sevillano bien claro; cuando anunciaba que una habría de helarnos el corazón, no era un planteamiento neutro sino la constatación de la perfidia asesina del reaccionarismo hispano casi milenario. Nunca ha habido dos Españas, la República era y es el Estado español, aunque hoy luzca a un monarca, el franquismo fue una dictadura que interrumpió el flujo democrático (con todos sus defectos); sólo hay una España que no es más que un recodo geográfico donde la gente respetable intenta vivir sin hacer daño y con dignidad, bregando con las circunstancias; y después están los contrarios a la paz, entonces, ahora y siempre, los que intentan imponer sus entelequias (siempre beneficiosas en algún sentido para ellos) y de quienes sólo podemos defendernos con ideas, con Cultura, con el Humanismo, con la Historia… siempre perseguidas en este puto país orgulloso de su ignorancia, siempre.

Gonzalo Boye: “L’etapa dura de veritat encara ha d’arribar”

“L’etapa dura de veritat encara ha d’arribar”
“La sentència no canviarà ni que portem el papa de testimoni”
“El Suprem no té la gallardia necessària per escoltar-lo”
“N’hi haurà molts més, d’«Ahí lo dejo»”

Gonzalo Boye, fotografiat ahir davant dels estudis d’El Punt Avui TV a Barcelona, al carrer Roc Boronat JOSEP LOSADA.

L’advocat, en un moment de l’entrevista que emet avui El Punt Avui Televisió JOSEP LOSADA.

Gonzalo Boye, fotografiat ahir davant dels estudis d’El Punt Avui TV a Barcelona, al carrer Roc Boronat JOSEP LOSADA.

XEVI XIRGO - BARCELONA

A quatre dies de l’inici del macrojudici de l’1-O al Tribunal Suprem, un dels advocats del president Puigdemont, Gonzalo Boye (Xile, 1965), analitza per a El Punt Avui TV la situació. Irònic, dur i contundent, Boye no estalvia crítiques. Aquest és un resum de l’entrevista que s’emet avui.

Què passarà en aquest judici?

Que serà llarg i complicat. I no en sortirà res de bo. La gent ha d’entendre que és un trampolí per preparar el partit de tornada, que es jugarà a la jurisdicció europea.

Dona per fet que la sentència serà condemnatòria?

Si no, els encausats estarien en llibertat. Hi ha molts indicis per pensar que la intenció és condemnar. Quan s’admet a tràmit la querella del fiscal José Manuel Maza, ja deixen les coses molt clares.

Els advocats de la defensa no tenen cap possibilitat, doncs?

Crec que faran molt bona feina. Però crec que l’han de fer pensant en la propera etapa. Pensant que és un terreny adobat per sembrar-hi el que després recollirem a fora.

Aquesta setmana la Fiscalia, en el cas que se segueix a l’Audiencia Nacional, ha deixat clar que no es refia de la imparcialitat dels jutges catalans.

El fiscal Maza, en la querella inicial, amb aquell document que van batejar com a “Más dura será la caída”, ja justificava que el cas el portés el Suprem i l’Audiencia Nacional per la desconfiança envers els jutges de Catalunya. Ho va dir d’una manera més suau que el fiscal Pedro Robira, que no s’ha caracteritzat mai com a jurista fi, però està escrit. Com que no tenien confiança, el cas es va dur a jutges de confiança. El recorregut del cas només s’explica perquè pretén complir l’objectiu inicial, que és el del “Más dura será la caída”.

Què pensa quan llegeix els escrits d’acusació?

Que es distorsiona la realitat. Això ho hem vist tots. Mig món ho ha vist. És una distorsió d’origen: d’un estat democràtic i de dret es passa a un estat només de dret.

No creu, doncs, que quan s’hagin sentit tots els testimonis es rebaixin les peticions de penes?

No. Crec que hi haurà petits matisos, que adaptaran algunes coses. Però no. No oblidi que en aquest judici declararà tota la guàrdia civil que ha participat en la investigació del jutjat número 13 de Barcelona, i que ja tenen predeterminat que els acusats han comès els delictes. Crec que l’única discussió que no tenen tancada és si és un delicte de rebel·lió o de sedició, però en tots dos casos parlem de condemnes molt elevades.

I conspiració per a la sedició?

Aquest és un relat que es ven des de Madrid perquè la gent es relaxi i es pensi que això és el que passarà. Però, i què? Si rebaixen un grau les penes, afegeixi-hi després un delicte de malversació, i som allà mateix. No passarà. M’agradaria equivocar-me per la situació dels acusats, però hi ha un problema: no hi ha ni rebel·lió ni sedició ni conspiració, perquè el que no hi ha és delicte. Com vol que s’assumeixi que hi ha hagut cap delicte? Potser si acceptem pop com a animal de companyia ens quedarem amb conspiració. Però, escolti’m, és que aquí ni hi ha pop ni és un animal de companyia.

Ni indults ni amnisties, tampoc?

Les amnisties les prohibeix la Constitució. I els indults massius també. I no oblidi un fet: l’indult és potestat del Consell de Ministres, però aquest indult és revisable a la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que és la mateixa sala de les famoses clàusules sòl. La presideix Luis Díez-Picazo, que és una de les persones de confiança de Carlos Lesmes i Manuel Marchena. I encara més: qualsevol persona amb un interès legítim pot recórrer contra un indult. I Vox, segur, entendria que hi té un interès legítim.

La línia de defensa han de ser les persones o els fets? No és ben bé el mateix.

La línia de defensa no han de ser les persones, ha de ser defensar els fets. No estaran asseguts al banc dels acusats per haver fet res, hi seran per haver executat un mandat democràtic. Un mandat democràtic que els obligava a tirar endavant un programa de govern perfectament legal. Al meu criteri, el que s’ha de defensar és l’actuació democràtica que els ha dut al banc dels acusats. Podem anar a Estrasburg a defensar que s’han vulnerat uns drets fonamentals, o podem anar-hi a defensar que el procediment penal s’ha creat per encobrir la vulneració prèvia d’uns drets polítics i civils. S’ha de ser molt radical en les defenses. S’ha d’anar a l’arrel problema. I l’arrel del problema és aquest.

Que la petició de condemnes sigui tan elevada és un avís per a navegants, perquè no hi torni a haver cap altre 1-O?

Això és el que molta gent no veu. El dret penal compleix dues funcions: una, de prevenció general i, una altra, de prevenció individual. La individual és la privació de pena que a un li poden posar, però la prevenció general és per advertir-lo, per dir-li que si fa segons què hi haurà les penes consegüents. Això és el que vol deixar assentat el Suprem. Ho han dit molts cops, però no els escoltem.

Què creu que passarà si hi ha una sentència condemnatòria? Com afectarà el moviment independentista?

La gent ha de pensar que la sentència de l’1-O no serà res més que una etapa en aquesta lluita que el poble català va decidir per àmplia majoria. Ni Puigdemont ni cap dels altres polítics destacats van dir que seria fàcil. Ni que crear un país sigui fàcil. Aquí hi ha una nació que es vol transformar en un país. I aquest és un procés que té etapes dures, d’altres de més dures i d’altres de molt agradables. Però cal estar preparat per a totes, no?

La d’ara és una etapa dura.

L’etapa dura encara ha d’arribar.

Encara ha d’arribar?

Sí, és clar. Quan hi hagi la sentència intentaran passar la piconadora.

L’andanada judicial no s’aturarà?

La pregunta no és aquesta. És: i des de quan s’està preparant aquesta causa? Es va començar a muntar quan es va plantejar el recurs d’anticonstitucionalitat de l’Estatut, molt abans de la sentència del 2010. Allà va començar a gestar-se l’estructura legal repressiva de l’Estat per arribar on som. És un bon exercici recordar d’on es ve i com i quan hi hem arribat. Molta gent diu: “Porten un any de presó!” És cert, però l’Estat porta molt temps organitzant-ho. La reforma del Tribunal Constitucional perquè les seves resolucions siguin executables immediatament, col·locar les persones adequades al Constitucional perquè decideixin el que han de decidir, ni que sigui en dissabte... Tot això és un puzle que amb visió d’estat s’està organitzant des de molts anys enrere. Desmuntar-ho no ho farem en un any...

Els tribunals alemanys, arran del cas Puigdemont, han dit ben clar que no hi ha hagut ni rebel·lió ni sedició. Aquesta no hauria de ser una de les bases de la defensa al Suprem? Ho serà?

Crec que la sentència de Schleswig-Holstein hauria de ser l’eix sobre el qual pivotés tot el judici. Perquè una cosa és parlar de teoria i una altra de molt diferent és parlar d’una decisió concreta com aquesta. La resolució alemanya és molt clara: els fets, els agradin o no, estan dins del sistema democràtic si ho vol continuar essent.

Serà així?

No ho sé. El que sí que sé és que jo no permetria ni a la Fiscalia ni a l’acusació, ni a Vox ni a la sala, sortir d’aquest àmbit.

Quan Puigdemont li va demanar ser el seu client, s’ho va pensar dues vegades?

No. Aquesta era una causa de drets civils i drets fonamentals des del primer dia. He fet anàlisis molt crítiques sobre el que va passar a Catalunya el 25, 26 o 27 d’octubre del 2017, però en el moment que s’aplica el 155 ja no hi ha discussió possible. Allà va acabar la democràcia. I un sempre ha de saber en quin costat està. En matèria de drets humans, l’equidistància no existeix. No hi ha un terme intermedi. O s’està amb les víctimes o s’està amb els perpetradors. I jo sempre he decidit vitalment estar amb les víctimes.

L’article 155, però, és a la Constitució.

Sí. I encara no sé per què l’han aplicat. Perquè n’han fet una interpretació forçada. No està pensat per reprimir una comunitat autònoma, ni cap nació ni cap poble. Crec que si hi hagués hagut un Tribunal Constitucional en condicions, fins i tot els hauria dit que la seva aplicació és anticonstitucional. Però, com li deia, això ve de molt abans, de quan van fer un TC a mida. Hi ha hagut molta previsió, de part de l’Estat, cosa que els transforma en previsibles.

I com s’acaba?

Crec que en algun moment Espanya es trobarà davant la tessitura de decidir si volen ser una democràcia plena o una democràcia militant. I si volen ser a Europa com un estat de veritat o només per les subvencions. A Espanya li falta una maduresa democràtica que no tenen. Aquesta setmana mateix hem sentit Pablo Casado cridant a la sedició públicament contra Pedro Sánchez...

Al seu client, Carles Puigdemont, no l’admeten com a testimoni en el judici. Si l’haguessin admès, el relat i la sentència del judici canviarien?

La sentència no canviarà ni que portéssim de testimoni el papa. Però crec que hi ha hagut una qüestió prèvia no resolta: primer hauríem d’haver sabut si estaven legitimats per acusar constitucionalment unes persones que tenen un poder delegat. Per què no volen el president Puigdemont a la sala? Per una raó ben simple: perquè el president, passant per Bèlgica i Alemanya, ha demostrat que tot aquest judici és una farsa, una farsa en termes democràtics. Serà un judici legal, però no tot el que és legal compleix els criteris democràtics. És una doctrina penal semblant a la que s’aplicava a Alemanya entre el 33 i el 45. El president Puigdemont els seria molt incòmode, en una sala declarant, explicant el que va passar, i fent-ho com és, com un home lliure. S’ha creat un mite sobre Puigdemont per arraconar-lo. I el Suprem no té la gallardia que es necessita per escoltar-lo a la sala.

Pedro Sánchez s’escolta més els independentistes que Mariano Rajoy? Que el judici sigui amb Sánchez de president o amb Rajoy, és indiferent?

Rajoy va tirar una pedra a un rusc d’abelles sense saber el que passaria. De manera irresponsable, va obrir la caixa dels trons. Va traslladar tot el poder polític a uns tribunals que no han estat elegits per ningú, que són el Suprem i l’Audiencia Nacional. I això és una irresponsabilitat inadmissible. Però Rajoy, quan se’n va adonar, es va inhibir, tal com és ell. El president Sánchez té una actitud potser més sensible als termes democràtics, però és presoner de la situació. És que no ens n’hem adonat, però el Suprem té agenda pròpia i va per lliure. I està marcant l’agenda política de l’Estat espanyol i de Catalunya. Quants presidents no han pogut ser investits al Parlament català per decisió del Suprem? I quantes afectacions hi ha hagut del Suprem a l’agenda política espanyola? Porten anys gestionant l’agenda política de la Península ibèrica.

Ha vist les imatges del trasllat dels presos?

Sí. Jo en vaig patir molts, de trasllats en condició de pres. I per això entenc el que ells estan reclamant, perquè són situacions extremes.

Vostè va patir trasllats com a reclús perquè va ser a la presó 7 anys, 11 mesos i 23 dies, condemnat per haver col·laborat amb ETA en el segrest de l’empresari Emiliano Revilla.

Sí. I cregui’m que els entenc, als presos. Asseure’s al banc dels acusats i ser condemnat per una cosa que no has fet, és molt dur. Ells, però, tenen un avantatge, i és que tenen tot un país rere seu.

Vostè va estar condemnat sense que el principal testimoni que l’acusava ni es presentés al judici.

Sí. L’any 92. No es va presentar al judici. I no només això: quan el tribunal va demanar a Emiliano Revilla que em mirés i digués si em reconeixia, aquest va dir: “A aquest senyor jo no el conec de res.” Quan a Revilla el van segrestar, jo era a 16.000 quilòmetres, a Xile, a les bodes de plata dels meus pares. I amb centenars de persones de testimonis. Però bé, això és l’Audiencia Nacional...

Va fallar el seu advocat?

Ell va partir d’una premissa errònia. No se’n va adonar que al Suprem i a l’Audiencia Nacional la presumpció d’innocència és el primer que es perd. S’ha de demostrar que un és innocent. I ell va cometre l’error de pensar-se que era l’acusació qui havia de demostrar que era culpable.

Per això va estudiar dret a la presó?

Sí, per entendre què havia anat malament. I això em va aproximar al dret des d’una perspectiva crítica. Això em permet moltes vegades avançar-me a les jugades. Aquests darrers mesos nosaltres no hem tingut una bola de vidre, el que hem tingut és la visió d’analitzar què ens podria anar malament i avançar-nos. I sobretot, una cosa fonamental, no creure’ns-els.

Com se suporten vuit anys a la presó?

Amb molta lectura, molta escriptura i molt d’esport. I amb la ment clara. Van empresonar el meu cos, no la meva ment.

Sentiment de venjança? De ràbia?

La ràbia, l’odi..., són capes que un es pot anar traient de sobre. I es viu molt millor. No, no tinc ràbia. Visc molt tranquil perquè he après a viure tranquil amb mi mateix. Això ajuda a fer front a les coses. El que passa és que no em crec moltes coses. Jo no m’aproximo als procediments amb ingenuïtat. Sempre penso: “A veure, on és la trampa?”

No va voler veure les seves filles quan era a la presó.

Aquesta va ser una decisió de pare. La primera vegada que va venir la meva filla, que en aquells moments tenia sis o set mesos, em va voler tocar i es va trobar el vidre. Jo immediatament li vaig dir a la que aleshores era la meva dona: “No vull que vinguin més perquè no vull que tinguin aquest record.” I avui tenim una excel·lent relació. El buit ha estat més fàcil d’omplir havent-ho fet d’aquesta manera. És dur, sí, però un ha de pensar en els fills. I que cada cop que la visita se’n va es produeix un buit.

És una persona irònica, vostè. És un mecanisme de defensa?

Jo em vaig educar en un sistema britànic, i els britànics quan no volen ferir tiren d’ironia. Si això no fos tan greu, seria per posar-se a plorar. Estem veient un Estat que durant quaranta anys ha presumit de democràtic, i en la primera ocasió que de manera no violenta algú qüestiona aquest estat, l’Estat comença a fer aigües i reacciona com una fera ferida. I això és molt trist.

Veurem més “«Ahí lo dejo»”?

Sí, i tant. N’hi haurà molts més. L’“Ahí lo dejo” té a veure amb coses que com a advocat en exercici prefereixo deixar enlaire... Perquè en aquest procés hi ha moltes coses que hem de deixar enlaire i que se les trobin sense esperar-s’ho. I de sorpreses n’hi haurà moltes.

Hem parlat poc dels exiliats. Com estan?

Bé, però preocupats pel judici. Però farem coses. Passaran coses. Perquè la raó de l’exili no és cap altra que reintroduir les solucions jurídiques als procediments que se segueixen aquí. Allò que Toni Comín defineix com “el rescat”. Perquè el que s’està fent a fora és per ajudar els d’aquí. Ahir a Waterloo feia un dia fred, gris. Si el president Puigdemont se n’hagués anat per salvar-se ell, li hauria aconsellat les illes Maldives, on no hi ha tractat d’extradició i tenen un gran clima. Si és a Bèlgica és per complir una missió, que és internacionalitzar el conflicte.

Hi haurà una nova petició d’euroordre d’extradició per a Puigdemont, després de la sentència?

N’estic convençut. Pablo Llarena, a efectes de l’euroordre, continua essent instructor de la peça separada dels que estan en rebel·lió. I té l’obligació de perseguir delictes. No pot no perseguir-ho, no pot fer el que ha estat fent, que és mirar cap a un altre costat. Això seria delinquir. I no crec que un jutge del Suprem estigui disposat a delinquir, ni que els seus companys estiguin disposats a encobrir-lo. Seria estrany. No permetrà que uns siguin a la presó i uns altres siguin a l’exili amb total impunitat. Seria un privilegi.

I què passarà?

Que el tornarem a guanyar. No en tinguin cap dubte. Tantes vegades com ho provin, tantes vegades els guanyarem. Perquè tenim raó, sabem explicar-nos, i estan disposats a donar-nos la raó.

Passa a la plana següent

Ve de la plana anterior

Represión al pueblo y trabajadores: De As Encrobas a la muerte del carbón

De As Encrobas a la muerte del carbón

Imágenes para la historia. Así fueron los enfrentamientos con la Guardia Civil cuando en 1977 había que expropiar para construir la mina de Meirama

XOSÉ CASTRO
16/01/2019 17:40 HXOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO
XOSE CASTRO


Comentarios


LO MISMO SUCEDIO CON LA EXPROPIACION DE LA AUTOPISTA DEL ATLANTIVO. Lo viví en Cecebre, paisanos acompañados por abogados frente a las fuerzas del orden. Al final las máquinas lograron desbrozar el terreno y dar comienzo a las obras. Las cantidades abonadas según justiprecio por expropiación forzosa, no lograron resarcir, la afección, arraigo y futuro de aquellas gentes.
iern8039Mugardos
HACE 5 MESES.


Un recuerdo imborrable en la memoria En 1977 estaba estudiando en la Universidad Laboral, O Burgo (A Coruña), inmediatamente todos los estudiante nos solidarizamos con la situación que estaban viviendo los campesinos de As Encrobas, fueron días de encierros, huelgas en la Laboral, entrada de los antidisturbios cuando cerramos el centro y retuvimos al rector, marchas caminando en manifestación hasta Maria Pita, días muy dificiles y muy duros, que no srivieron de nada y para colmo del dolor costaron la vida de Emilio Suárez Valdés, el compañero nuestro que murio electrocutado cuando colocaba una pancarta en un tejado de la Laboral que ponía "Solidaridad con As Encrobas", en su memoria, en su recuerdo y en el de la lucha de todos aquellos campesinos humildes y trabajadores... que el tiempo no borre todo lo que ocurrió en aquellos dificiles días, es necesaria que perviva la memoria histórica siempre, para aprender de nuestro pasado.
mnue401997776A CORUÑA
En respuesta a iern8039HACE 5 MESES.


Esos tiempos oscuros...... ...a los que los politicos nos quieren volver a llevar para su beneficio. Esa pobre gente que se ve en las fotos es como ellos quieren que seamos nosotros, dociles, ignorantes e indefensos para poder manipularnos a su antojo.

https://www.lavozdegalicia.es/album/enfoque/2019/01/16/as-encrobas/01101547650588172615640.htm

Reflexions sobre la vida i la política d'August Gil Matamala

Matamala: “Vaig ser d’un partit comunista clandestí i alhora oficial de l’exèrcit franquista”

18 Gener, 2019

August Gil Matamala, advocat i activista. © Elena Bulet(@elenabulet)

August Gil Matamala és un home optimista. Li agrada creure en la possibilitat de canvi. Nascut el 1934, ha tingut un passat marcat per la Guerra Civil, franquisme i la transició. Per ell, “Al principi de tot hi ha la guerra”, explica. És el títol d’un llibre sobre la seva biografia, escrita per Anna Gabriel i David Fernàndez. Advocat de professió i activista des de sempre, es va dedicar a l’àmbit laboralista i de defensa d’activistes polítics.

Quina vinculació tens amb el barri?
Vivim aquí des de l’any 72. L’altre pis se’ns va quedar petit. La relació amb el barri fins fa poc ha estat escassa. Quan vam venir aquí aquest tros de Sant Gervasi era un desert, no hi havia pràcticament res.

Com és el procés d’explicar tota una vida?
És molt difícil. Abans d’aquest llibre, ja havia fet algun intent, però escrivia el títol i em quedava en blanc. No em veia capaç d’explicar la meva infància, les meves històries. Però a mesura que ho anava explicant, tenia la sensació que ja me’n podia oblidar, que havia passat comptes amb mi mateix i havia fet les paus.

Havia de fer les paus?
Des d’un punt de vista personal, m’ha servit per comprendre coses. Per comprovar que ja no recordava per què estava barallat amb determinades persones.

Què és el que el feia estar barallat?
La política. Sobretot la del franquisme i la transició, la política que es feia subterrània i que no sortia a la llum.

Quan vas entrar en la política?
Durant del franquisme, a la universitat. Jo vaig formar part de la primera organització comunista que va haver-hi a la Universitat de Barcelona. Es va constituir l’any 1956. Estem parlant de la prehistòria.

“Soc d’una generació que ha nascut i viscut la Guerra Civil, el franquisme des del primer dia i la repressió política en la mateixa família”

Més tard entreu al PSUC…
Després d’anys d’activitat, vam constituir una organització del PSUC i ens vam organitzar dins una xarxa clandestina que hi havia a Catalunya. Molt minoritària, però que va fer una feina important contra el franquisme. Era una política clandestina, que t’hi jugaves tot. Jo vaig militar al PSUC fins al 1968, o sigui 12 anys.

No et feia por?
Vinc d’una família dels perdedors de la Guerra Civil. “Al principi de tot hi ha la guerra”, explico a les memòries. Començo amb els records de la guerra, d’haver vist les bombes caure i haver hagut d’amagar-me a les estacions de metro. Soc d’una generació que ha nascut i viscut la Guerra Civil, el franquisme des del primer dia i la repressió política en la mateixa família.

Què vol dir?
Vaig conèixer al meu pare als 11 anys. Només l’havia vist una vegada abans en una cita clandestina. El meu pare va marxar a l’exili a França i no va tornar fins a l’any 44, dins els maquis. El vaig conèixer a la presó. El primer record que tinc d’ell és a través d’una reixa. Aleshores, quan parles de por, és molt relatiu.August Gil Matamala, explicant la seva trajectòria. © Elena Bulet

Per això es va posar en política?
Per mi la política era bàsicament lluitar contra el franquisme. Perquè era el que havia causat la desgràcia. Aquestes circumstàncies o bé t’anul·len per complet i no aixeques mai el cap o bé reacciones i sents que has de fer el que sigui contra això. Aquest sentiment és el que em va portar a la política clandestina.

Hi ha un tabú al voltant del franquisme i de la transició?
Durant molts anys, hi ha hagut un silenci. I hi ha tota una generació que ja ha viscut la fase democràtica, a qui li han anat bé les coses i que no ha volgut remoure massa. Però detecto que ara torna a haver-hi un cert interès. S’han posat en qüestió moltes coses.

Encara hi ha vestigis del franquisme?
Hi ha una certa part, sobretot a Espanya, molt endarrerida culturalment i políticament on encara hi ha una tradició favorable al franquisme. Han procurat dissimular-ho i no dir-ho massa, però sí que hi eren. Quan han sentit que per primera vegada se’ls posava en qüestió la seva trajectòria i història antiga, han reaccionat. No els han creat els independentistes, ja hi eren.

“Hi ha un poder econòmic molt important que es va adquirir durant el franquisme i que s’ha anat transmetent dins les mateixes famílies”

No hi va haver un trencament amb el règim…
Va ser una decisió, un pacte en el qual van haver-hi cessions de les dues bandes. Però els qui tenien el poder el van conservar. Hi ha un poder econòmic molt important que es va adquirir durant el franquisme i que s’ha anat transmetent dins les mateixes famílies. Han canviat manera de fer, parlar i vestir-se. Però hi ha una transmissió que arrossega ideologia i maneres de fer.

Creus que hi ha una oportunitat de canvi?
Sempre. Faltaria més. El canvi és constant. No s’ha d’interpretar que el que hi ha ara és el que hi havia amb Franco i no ha canviat res. Això és absurd, han canviat moltíssimes coses. El que diem és que hi ha uns elements que encara tenen molta força i estan intactes.

Per què vas voler ser advocat?
Dels àmbits que m’agradaven, dret semblava la carrera amb més sortides. Després, vaig comprovar que totes les sortides donaven a l’abisme. Al principi, no vaig sentir cap interès especial. Però li vaig acabar trobant una certa gràcia al dret i a la seva vinculació amb un activisme polític.

Et va tocar fer el servei militar. Va ser dur?
Vaig fer milícies universitàries. El franquisme era un règim surrealista. Entre moltes de les seves incongruències, jo vaig ser d’un partit comunista clandestí i alhora oficial de l’exèrcit franquista. He tingut una arma a casa perfectament legal, mentre la policia em buscava. Són contradiccions que són divertides d’explicar, però que costa viure-les.

Ara quin és el teu dia a dia?
Estic jubilat des de fa 10 anys. Ho porto bé, estic fent coses. Continuo vinculat amb la carrera, perquè vaig ser un dels fundadors de la Comissió de Defensa de Drets Humans del Col·legi d’Advocats i d’altres associacions del mateix àmbit. A més, he estat president de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates. Tot això m’ha creat un seguit de contactes i relacions que mantinc i segueixo.

Segueix exercint?
Diríem que no he deixat de fer coses. Ara, evito els compromisos de feina, no estic en condicions d’assumir-los. M’he tornat a donar d’alta de l’exercici de la professió per poder anar a veure els presos polítics.

“No concebo la jubilació com un abandonar tota la teva vida passada. És una continuïtat, una època que dona satisfaccions i també limitacions”

No para…
També estic intentant llegir lectures acumulades. Procuro viure el més tranquil possible, però no concebo la jubilació com un abandonar tota la teva vida passada. És una continuïtat, una època que dona satisfaccions i també limitacions.

I si ara fa una mirada al passat…
El llibre m’ha servit per reconciliar-me amb mi mateix i amb moltes persones. Sempre tens la sensació que has fet coses que no estaven ben fetes i que haguessis pogut fer millor. Entre altres coses, les relacions amb la família.

Va ser dur compaginar la vida política amb la vida familiar?
He estat un pare absent durant molts anys. I això no m’ha provocat problemes, però sí una certa sensació que els meus fills prescindien de mi. Gràcies a la meva dona la família s’aguantava. Jo era una persona que entrava i sortia i em veien passar. De fet, un dia vaig escoltar crec que la cançó de “Clandestino” de Manu Chao, i em vaig sentir molt identificat.

Acabem com al principi. Deia que finalment ha fet les paus.
Era una cosa que havia de refer i que he tingut afortunadament temps suficient per reconèixer i fer les paus. És el que s’ha de fer quan mires endarrere, quan tens moltes coses per compensar o recompensar.

August Gil Matamala ha estat guardonat per la seva trajectòria. © Elena Bulet

La Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, participació, Seguretat i Prevenció el Govern Municipal ha proposat el 16 de gener atorgar-li la Medalla d’Or al Mèrit Cívic per reconèixer la seva trajectòria vital i professional, com a veu fidel als principis universals de llibertat i justícia. S’aprovarà al plenari de finals de mes de l’Ajuntament de Barcelona.

August Gil Matamala ja ha rebut altres reconeixements d’aquestes característiques, com la Creu de Sant Jordi el 2007 i la medalla d’honor per serveis excepcionals a la justícia, el desembre del 2018.