18 Gener, 2019
August Gil Matamala, advocat i activista. © Elena Bulet(@elenabulet)
August Gil Matamala és un home optimista. Li agrada creure en la possibilitat de canvi. Nascut el 1934, ha tingut un passat marcat per la Guerra Civil, franquisme i la transició. Per ell, “Al principi de tot hi ha la guerra”, explica. És el títol d’un llibre sobre la seva biografia, escrita per Anna Gabriel i David Fernàndez. Advocat de professió i activista des de sempre, es va dedicar a l’àmbit laboralista i de defensa d’activistes polítics.
Quina vinculació tens amb el barri?
Vivim aquí des de l’any 72. L’altre pis se’ns va quedar petit. La relació amb el barri fins fa poc ha estat escassa. Quan vam venir aquí aquest tros de Sant Gervasi era un desert, no hi havia pràcticament res.
Com és el procés d’explicar tota una vida?
És molt difícil. Abans d’aquest llibre, ja havia fet algun intent, però escrivia el títol i em quedava en blanc. No em veia capaç d’explicar la meva infància, les meves històries. Però a mesura que ho anava explicant, tenia la sensació que ja me’n podia oblidar, que havia passat comptes amb mi mateix i havia fet les paus.
Havia de fer les paus?
Des d’un punt de vista personal, m’ha servit per comprendre coses. Per comprovar que ja no recordava per què estava barallat amb determinades persones.
Què és el que el feia estar barallat?
La política. Sobretot la del franquisme i la transició, la política que es feia subterrània i que no sortia a la llum.
Quan vas entrar en la política?
Durant del franquisme, a la universitat. Jo vaig formar part de la primera organització comunista que va haver-hi a la Universitat de Barcelona. Es va constituir l’any 1956. Estem parlant de la prehistòria.
“Soc d’una generació que ha nascut i viscut la Guerra Civil, el franquisme des del primer dia i la repressió política en la mateixa família”
Més tard entreu al PSUC…
Després d’anys d’activitat, vam constituir una organització del PSUC i ens vam organitzar dins una xarxa clandestina que hi havia a Catalunya. Molt minoritària, però que va fer una feina important contra el franquisme. Era una política clandestina, que t’hi jugaves tot. Jo vaig militar al PSUC fins al 1968, o sigui 12 anys.
No et feia por?
Vinc d’una família dels perdedors de la Guerra Civil. “Al principi de tot hi ha la guerra”, explico a les memòries. Començo amb els records de la guerra, d’haver vist les bombes caure i haver hagut d’amagar-me a les estacions de metro. Soc d’una generació que ha nascut i viscut la Guerra Civil, el franquisme des del primer dia i la repressió política en la mateixa família.
Què vol dir?
Vaig conèixer al meu pare als 11 anys. Només l’havia vist una vegada abans en una cita clandestina. El meu pare va marxar a l’exili a França i no va tornar fins a l’any 44, dins els maquis. El vaig conèixer a la presó. El primer record que tinc d’ell és a través d’una reixa. Aleshores, quan parles de por, és molt relatiu.
August Gil Matamala, explicant la seva trajectòria. © Elena Bulet
Per això es va posar en política?
Per mi la política era bàsicament lluitar contra el franquisme. Perquè era el que havia causat la desgràcia. Aquestes circumstàncies o bé t’anul·len per complet i no aixeques mai el cap o bé reacciones i sents que has de fer el que sigui contra això. Aquest sentiment és el que em va portar a la política clandestina.
Hi ha un tabú al voltant del franquisme i de la transició?
Durant molts anys, hi ha hagut un silenci. I hi ha tota una generació que ja ha viscut la fase democràtica, a qui li han anat bé les coses i que no ha volgut remoure massa. Però detecto que ara torna a haver-hi un cert interès. S’han posat en qüestió moltes coses.
Encara hi ha vestigis del franquisme?
Hi ha una certa part, sobretot a Espanya, molt endarrerida culturalment i políticament on encara hi ha una tradició favorable al franquisme. Han procurat dissimular-ho i no dir-ho massa, però sí que hi eren. Quan han sentit que per primera vegada se’ls posava en qüestió la seva trajectòria i història antiga, han reaccionat. No els han creat els independentistes, ja hi eren.
“Hi ha un poder econòmic molt important que es va adquirir durant el franquisme i que s’ha anat transmetent dins les mateixes famílies”
No hi va haver un trencament amb el règim…
Va ser una decisió, un pacte en el qual van haver-hi cessions de les dues bandes. Però els qui tenien el poder el van conservar. Hi ha un poder econòmic molt important que es va adquirir durant el franquisme i que s’ha anat transmetent dins les mateixes famílies. Han canviat manera de fer, parlar i vestir-se. Però hi ha una transmissió que arrossega ideologia i maneres de fer.
Creus que hi ha una oportunitat de canvi?
Sempre. Faltaria més. El canvi és constant. No s’ha d’interpretar que el que hi ha ara és el que hi havia amb Franco i no ha canviat res. Això és absurd, han canviat moltíssimes coses. El que diem és que hi ha uns elements que encara tenen molta força i estan intactes.
Per què vas voler ser advocat?
Dels àmbits que m’agradaven, dret semblava la carrera amb més sortides. Després, vaig comprovar que totes les sortides donaven a l’abisme. Al principi, no vaig sentir cap interès especial. Però li vaig acabar trobant una certa gràcia al dret i a la seva vinculació amb un activisme polític.
Et va tocar fer el servei militar. Va ser dur?
Vaig fer milícies universitàries. El franquisme era un règim surrealista. Entre moltes de les seves incongruències, jo vaig ser d’un partit comunista clandestí i alhora oficial de l’exèrcit franquista. He tingut una arma a casa perfectament legal, mentre la policia em buscava. Són contradiccions que són divertides d’explicar, però que costa viure-les.
Ara quin és el teu dia a dia?
Estic jubilat des de fa 10 anys. Ho porto bé, estic fent coses. Continuo vinculat amb la carrera, perquè vaig ser un dels fundadors de la Comissió de Defensa de Drets Humans del Col·legi d’Advocats i d’altres associacions del mateix àmbit. A més, he estat president de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates. Tot això m’ha creat un seguit de contactes i relacions que mantinc i segueixo.
Segueix exercint?
Diríem que no he deixat de fer coses. Ara, evito els compromisos de feina, no estic en condicions d’assumir-los. M’he tornat a donar d’alta de l’exercici de la professió per poder anar a veure els presos polítics.
“No concebo la jubilació com un abandonar tota la teva vida passada. És una continuïtat, una època que dona satisfaccions i també limitacions”
No para…
També estic intentant llegir lectures acumulades. Procuro viure el més tranquil possible, però no concebo la jubilació com un abandonar tota la teva vida passada. És una continuïtat, una època que dona satisfaccions i també limitacions.
I si ara fa una mirada al passat…
El llibre m’ha servit per reconciliar-me amb mi mateix i amb moltes persones. Sempre tens la sensació que has fet coses que no estaven ben fetes i que haguessis pogut fer millor. Entre altres coses, les relacions amb la família.
Va ser dur compaginar la vida política amb la vida familiar?
He estat un pare absent durant molts anys. I això no m’ha provocat problemes, però sí una certa sensació que els meus fills prescindien de mi. Gràcies a la meva dona la família s’aguantava. Jo era una persona que entrava i sortia i em veien passar. De fet, un dia vaig escoltar crec que la cançó de “Clandestino” de Manu Chao, i em vaig sentir molt identificat.
Acabem com al principi. Deia que finalment ha fet les paus.
Era una cosa que havia de refer i que he tingut afortunadament temps suficient per reconèixer i fer les paus. És el que s’ha de fer quan mires endarrere, quan tens moltes coses per compensar o recompensar.
August Gil Matamala és un home optimista. Li agrada creure en la possibilitat de canvi. Nascut el 1934, ha tingut un passat marcat per la Guerra Civil, franquisme i la transició. Per ell, “Al principi de tot hi ha la guerra”, explica. És el títol d’un llibre sobre la seva biografia, escrita per Anna Gabriel i David Fernàndez. Advocat de professió i activista des de sempre, es va dedicar a l’àmbit laboralista i de defensa d’activistes polítics.
Quina vinculació tens amb el barri?
Vivim aquí des de l’any 72. L’altre pis se’ns va quedar petit. La relació amb el barri fins fa poc ha estat escassa. Quan vam venir aquí aquest tros de Sant Gervasi era un desert, no hi havia pràcticament res.
Com és el procés d’explicar tota una vida?
És molt difícil. Abans d’aquest llibre, ja havia fet algun intent, però escrivia el títol i em quedava en blanc. No em veia capaç d’explicar la meva infància, les meves històries. Però a mesura que ho anava explicant, tenia la sensació que ja me’n podia oblidar, que havia passat comptes amb mi mateix i havia fet les paus.
Havia de fer les paus?
Des d’un punt de vista personal, m’ha servit per comprendre coses. Per comprovar que ja no recordava per què estava barallat amb determinades persones.
Què és el que el feia estar barallat?
La política. Sobretot la del franquisme i la transició, la política que es feia subterrània i que no sortia a la llum.
Quan vas entrar en la política?
Durant del franquisme, a la universitat. Jo vaig formar part de la primera organització comunista que va haver-hi a la Universitat de Barcelona. Es va constituir l’any 1956. Estem parlant de la prehistòria.
“Soc d’una generació que ha nascut i viscut la Guerra Civil, el franquisme des del primer dia i la repressió política en la mateixa família”
Més tard entreu al PSUC…
Després d’anys d’activitat, vam constituir una organització del PSUC i ens vam organitzar dins una xarxa clandestina que hi havia a Catalunya. Molt minoritària, però que va fer una feina important contra el franquisme. Era una política clandestina, que t’hi jugaves tot. Jo vaig militar al PSUC fins al 1968, o sigui 12 anys.
No et feia por?
Vinc d’una família dels perdedors de la Guerra Civil. “Al principi de tot hi ha la guerra”, explico a les memòries. Començo amb els records de la guerra, d’haver vist les bombes caure i haver hagut d’amagar-me a les estacions de metro. Soc d’una generació que ha nascut i viscut la Guerra Civil, el franquisme des del primer dia i la repressió política en la mateixa família.
Què vol dir?
Vaig conèixer al meu pare als 11 anys. Només l’havia vist una vegada abans en una cita clandestina. El meu pare va marxar a l’exili a França i no va tornar fins a l’any 44, dins els maquis. El vaig conèixer a la presó. El primer record que tinc d’ell és a través d’una reixa. Aleshores, quan parles de por, és molt relatiu.
August Gil Matamala, explicant la seva trajectòria. © Elena BuletPer això es va posar en política?
Per mi la política era bàsicament lluitar contra el franquisme. Perquè era el que havia causat la desgràcia. Aquestes circumstàncies o bé t’anul·len per complet i no aixeques mai el cap o bé reacciones i sents que has de fer el que sigui contra això. Aquest sentiment és el que em va portar a la política clandestina.
Hi ha un tabú al voltant del franquisme i de la transició?
Durant molts anys, hi ha hagut un silenci. I hi ha tota una generació que ja ha viscut la fase democràtica, a qui li han anat bé les coses i que no ha volgut remoure massa. Però detecto que ara torna a haver-hi un cert interès. S’han posat en qüestió moltes coses.
Encara hi ha vestigis del franquisme?
Hi ha una certa part, sobretot a Espanya, molt endarrerida culturalment i políticament on encara hi ha una tradició favorable al franquisme. Han procurat dissimular-ho i no dir-ho massa, però sí que hi eren. Quan han sentit que per primera vegada se’ls posava en qüestió la seva trajectòria i història antiga, han reaccionat. No els han creat els independentistes, ja hi eren.
“Hi ha un poder econòmic molt important que es va adquirir durant el franquisme i que s’ha anat transmetent dins les mateixes famílies”
No hi va haver un trencament amb el règim…
Va ser una decisió, un pacte en el qual van haver-hi cessions de les dues bandes. Però els qui tenien el poder el van conservar. Hi ha un poder econòmic molt important que es va adquirir durant el franquisme i que s’ha anat transmetent dins les mateixes famílies. Han canviat manera de fer, parlar i vestir-se. Però hi ha una transmissió que arrossega ideologia i maneres de fer.
Creus que hi ha una oportunitat de canvi?
Sempre. Faltaria més. El canvi és constant. No s’ha d’interpretar que el que hi ha ara és el que hi havia amb Franco i no ha canviat res. Això és absurd, han canviat moltíssimes coses. El que diem és que hi ha uns elements que encara tenen molta força i estan intactes.
Per què vas voler ser advocat?
Dels àmbits que m’agradaven, dret semblava la carrera amb més sortides. Després, vaig comprovar que totes les sortides donaven a l’abisme. Al principi, no vaig sentir cap interès especial. Però li vaig acabar trobant una certa gràcia al dret i a la seva vinculació amb un activisme polític.
Et va tocar fer el servei militar. Va ser dur?
Vaig fer milícies universitàries. El franquisme era un règim surrealista. Entre moltes de les seves incongruències, jo vaig ser d’un partit comunista clandestí i alhora oficial de l’exèrcit franquista. He tingut una arma a casa perfectament legal, mentre la policia em buscava. Són contradiccions que són divertides d’explicar, però que costa viure-les.
Ara quin és el teu dia a dia?
Estic jubilat des de fa 10 anys. Ho porto bé, estic fent coses. Continuo vinculat amb la carrera, perquè vaig ser un dels fundadors de la Comissió de Defensa de Drets Humans del Col·legi d’Advocats i d’altres associacions del mateix àmbit. A més, he estat president de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates. Tot això m’ha creat un seguit de contactes i relacions que mantinc i segueixo.
Segueix exercint?
Diríem que no he deixat de fer coses. Ara, evito els compromisos de feina, no estic en condicions d’assumir-los. M’he tornat a donar d’alta de l’exercici de la professió per poder anar a veure els presos polítics.
“No concebo la jubilació com un abandonar tota la teva vida passada. És una continuïtat, una època que dona satisfaccions i també limitacions”
No para…
També estic intentant llegir lectures acumulades. Procuro viure el més tranquil possible, però no concebo la jubilació com un abandonar tota la teva vida passada. És una continuïtat, una època que dona satisfaccions i també limitacions.
I si ara fa una mirada al passat…
El llibre m’ha servit per reconciliar-me amb mi mateix i amb moltes persones. Sempre tens la sensació que has fet coses que no estaven ben fetes i que haguessis pogut fer millor. Entre altres coses, les relacions amb la família.
Va ser dur compaginar la vida política amb la vida familiar?
He estat un pare absent durant molts anys. I això no m’ha provocat problemes, però sí una certa sensació que els meus fills prescindien de mi. Gràcies a la meva dona la família s’aguantava. Jo era una persona que entrava i sortia i em veien passar. De fet, un dia vaig escoltar crec que la cançó de “Clandestino” de Manu Chao, i em vaig sentir molt identificat.
Acabem com al principi. Deia que finalment ha fet les paus.
Era una cosa que havia de refer i que he tingut afortunadament temps suficient per reconèixer i fer les paus. És el que s’ha de fer quan mires endarrere, quan tens moltes coses per compensar o recompensar.
August Gil Matamala ha estat guardonat per la seva trajectòria. © Elena Bulet
La Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, participació, Seguretat i Prevenció el Govern Municipal ha proposat el 16 de gener atorgar-li la Medalla d’Or al Mèrit Cívic per reconèixer la seva trajectòria vital i professional, com a veu fidel als principis universals de llibertat i justícia. S’aprovarà al plenari de finals de mes de l’Ajuntament de Barcelona.
August Gil Matamala ja ha rebut altres reconeixements d’aquestes característiques, com la Creu de Sant Jordi el 2007 i la medalla d’honor per serveis excepcionals a la justícia, el desembre del 2018.
La Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, participació, Seguretat i Prevenció el Govern Municipal ha proposat el 16 de gener atorgar-li la Medalla d’Or al Mèrit Cívic per reconèixer la seva trajectòria vital i professional, com a veu fidel als principis universals de llibertat i justícia. S’aprovarà al plenari de finals de mes de l’Ajuntament de Barcelona.
August Gil Matamala ja ha rebut altres reconeixements d’aquestes característiques, com la Creu de Sant Jordi el 2007 i la medalla d’honor per serveis excepcionals a la justícia, el desembre del 2018.
No comments:
Post a Comment