28/07/2020 19:54
987x555Carme Forcadell en una imatge d'arxiu
Carme Forcadell en una imatge d'arxiu / CELIA ATSET
El Suprem designa Manuel Marchena per decidir sobre l'admissió a tràmit de la querella d'Ò
DAVID FERNÀNDEZPeriodista i activista social
Segueix-me
24
Comparteix Guarda
«Summum ius summa iniuria»
Ciceró
Goya. La letra con sangre entra. I d'haver de digerir aquella "dissonància cognitiva" que una Fiscalia també experta en psicologia social atribuïa a Jordi Cuixart, hem hagut de passar a escoltar el Suprem etzibant que la reinserció de l’estimada Carme Forcadell ha de ser una altra i diferenciada. Per què? Perquè és la Carme. La distinció segregadora és l’enèsima prova del caràcter polític i el tracte polititzat del cas i del que ja era més que previsible: les ganes de brutalitat judicial amb la revocació dels tercers graus i els 100.2. Anatomia de la crueltat tocada de negre toga i la neta –i bruta– vocació de suplantació política. Suprema vergonya, no s’han atrevit pas a descriure quina ha de ser l’alternativa reinseridora a la natura política del delicte comès per la Carme: permetre un debat parlamentari en un Parlament democràtic. És a dir, tant com complir escrupolosament amb la seva responsabilitat institucional sense admetre ingerències indecents.
El jutjat accepta la petició de la Fiscalia i suspèn el tercer grau de Romeva, Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart
Però ni el recurs a la malaltia dels fiscals ni el tracte dispensat ad hoc, ad hominem et ad feminam, no és nou sota un cel de plom i uns tribunals estantissos. Rutina i excepció alhora, que sigui el Suprem qui decideix de nou i qui determina altre cop és pura política d’estat. La sala segona és la continuació d’una guerra política per altres mitjans. Prova del cotó fluix reiterada i repetida del que neguen endebades: el caràcter purament polític, repressiu i autoritari del judici, de la sentència i dels empresonaments. El búnquer judicial ja és això i ja és així. Un periodista ho va resumir nítidament fa temps: l’aznaritat no va colonitzar l’aparell de l’Estat ni va capturar les altes instàncies judicials espanyoles per a no res, sinó per a tot plegat.
El fiscal Zaragoza deia el 2019 que "la supremacía de la voluntad popular sobre la ley está en el origen de funestas experiencias históricas bien conocidas". Algú li hauria d’explicar què passa quan és a la inversa, quan la llei s’imposa a la democràcia, que és precisament quan s’han produït les experiències històriques funestes a què feia referència barroerament. Contradictio in terminis, també afegia que "la ley es, ni más ni menos, que la expresión democrática de la voluntad popular". És tot just el que passava al Parlament de Catalunya. De funesta i macabra memòria són també totes aquelles experiències històriques que han recorregut indistintament al llenguatge militar o sanitari per tractar l’altre de malalt i erigir-se ells en cirurgians de tercera o salvapàtries de segona. I així ens va. Absolutament malaltissa, completament desbocada i terriblement venjativa és la ideologia que mou el clan dels fiscals.
Absolutament malaltissa, completament desbocada i terriblement venjativa és la ideologia que mou el clan dels fiscals
Ara bé, no s’imposen aquesta mena de discursos profilàctics, depuradors i inquisitorials sense que abans s’hagin estès des de l’esfera política, mediàtica i institucional. La caverna fa la feina i al final pren forma de sentència. Envien la pilota a la teulada de la judicatura i després no hi ha qui la recuperi: l’anell és meu. Bilis de poder. A aquesta tropa, per tal d’escarmentar-ho tot, com deia sàviament abans-d’ahir Joan B. Culla, se’ls enfot si pel camí amenacen o es carreguen els drets de totes les persones preses. Si cal, ho faran, per demostrar un pretès tracte igualitari a tothom i camuflar com a pretès privilegi el que és discriminació política. Només llegint la Transició amb el manual adoctrinador de Victoria Prego es pot viure en el seu món feliç.
Passa que la memòria sempre és un problema i alhora la millor alternativa, perquè pel mirall retrovisor es veu el que es veu. I sovint més clar. Que topes, per exemple, amb el 23-F: ara sí, un intent de cop d’estat. Realitat contra ficció, sura l’evidència radical que als que van voler tombar l’ordre constitucional i l’aleshores anomenada jove democràcia espanyola –cada cop més infantilitzada des d’aleshores– sí que se’ls va acabar indultant quan va tocar –general Armada–, alliberant-los moltíssim abans que complissin la sentència imposada en tots els casos i ascendint-los sovint. Per acabar, rivet d’or, pagant-los a tots la màxima pensió militar. No està malament, oi? La revisió és eloqüentment dramàtica.
Els recents arguments esgrimits pel Suprem, que interpreta la norma al seu grat i la canvia discrecionalment quan convé, es desmunten amb els arguments passats del Suprem. España, rotos y descosidos, SA. El cinismetròmetre esclata. I la farsa peta. ¿A petició de qui es va enllestir l’indult del general Armada? Efectivament, del Tribunal Suprem. Un informe favorable de la sala militar. Què va dir el jutge de vigilància penitenciària en relació al respecte a la Constitució a què Milans del Bosch es negava? Obrin els ulls, parin l’orella i no badin boca: "La citada garantía debe forzosamente presumirse" i, per tant, el seu rebuig al sistema democràtic no va ser cap obstacle insalvable per a la seva llibertat. Què havia dit Milans del Bosch el 1985 rere la sentència? "Ante las mismas circunstancias, volvería a hacer lo mismo". És a dir, que si ets militar colpista i dius que ho tornaràs a fer, ja ho veuen, al carrer. Catifa. Catifa i sou: Milans sempre va cobrar, fins i tot ja expulsat, el 80% d’una elevada pensió militar. Llei de l’embut, ells sí nosaltres no, el passat 12 d’octubre el general Pedro Garrido va emprar idèntiques paraules casernàries per vindicar la violència institucional de persecució de l’1 d’Octubre, afegint de cirereta: "Lo volveremos a hacer". No li va passar res. És sobrer recordar-ho, ja ho sé.
Algú objectarà que això són fets dels 80 i dels 90. Indubtablement. I precisament per això són elements constituents, constitutius i definitoris del model político-jurídic que patim: on ja no hi ha dret penal d’enemic sense dret penal d’amic. Al capdavall, dialèctica dels separadores y separatistas que intuïa Vázquez Montalbán, l’augment de l’independentisme serà proporcional a cada suprema injustícia. Fins i tot es podria forçar una darrera paradoxa. Todos al suelo, deien els colpistes del 23-F per via militar colpista. Todos al suelo, ordenava la troica quan aconseguia el miracle de reformar via exprés la irreformable Constitució espanyola un agost del 2011 per aplicar el seu brutal pla neoliberal. I todos al suelo, per la via judicial, dicta ara el Suprem. Però si tots tres diuen exactament el mateix, salvant totes les distàncies de cada cas, és senzillament perquè saben que seguim, com podem, dempeus.
"No nos incumbe ofrecer –ni siquiera, sugerir o insinuar– soluciones políticas a un problema de profundas raíces históricas". La frase no és meva. És de la mateixa sentència del Procés dictada pel Suprem. 100 anys de presó. Menteixen obertament en el seu simulacre mediocre: cada decisió que prenen no és res més que una resposta política calculada per evitar qualsevol mena de solució democràtica, escalfada pels cenacles de poder madrileny prealçats contra el govern socialcomunista. Si no, no s’acarnissarien amb la Carme ni amb la resta de presos i preses polítics. Ho escric en un dia vint-i-vuit que no és de desembre, sinó de juliol. Però en aquest ordre celtibèric de les coses, la innocentada és ja cada dia. Por la puerta de detrás, com diria Cosidó sobre Marchena. I ara ja per la portalada principal. Segle XXI, cau el teló i cau el teatre sencer: que se note el cuidado y que, sobre todo, se note el efecto. Entre tanta negror, dubto molt que hagin guanyat. Però sí que sé que ja ens han perdut. Definitivament.
