la detención de Companys y la de Puigdemont ecos y fanstasmas neonazi y fascista

CASO 1-OEl presidente de un land alemán recuerda a Merkel la detención de Companys 

El Nacional Barcelona. Miércoles, 28 de marzo de 2018

El presidente del 'land' alemán de Turingia, Bodo Ramelow, ha recordado la detención y la entrega de Lluís Companys en 1940 por parte de los nazis al Estado español y su posterior ejecución. "El último presidente catalán que declaró la independencia y que fue detenido por las fuerzas de seguridad alemanas fue Lluís Companys," afirma Ramelow en el contexto de la detención de Carles Puigdemont.


Der letzte katal. Präsident, der die Unabhängigkeit ausgerufen hatte und von deutschen Sicherheitsorganen festgenommen wurde, war Lluis Companys. Er wurde 1940 von der Gestapo in Frankreich verhaftet und an Spanien ausgeliefert, gefoltert und erschossen. #Puigdemont— Bodo Ramelow (@bodoramelow) 26 de marzo de 2018

"Lo detuvo la Gestapo en Francia en 1940, fue extraditado en España, torturado y fusilado," ha comentado a Twitter. El dirigente, el único presidente de 'land' del partido Die Linke –el principal partido de la izquierda alternativa en Alemania–, también ha afirmado que el país germánico tiene su "propia historia" con España y su "responsabilidad".


In einem demokratischen&freien Rechtsstaat werde ich auch weiterhin meine Meinung sagen.
In diesem Fall wäre es gut wenn die Bundesregierung vermitteln würde und sich nicht zur Partei machen lässt. Das Katalanische Volk hat gewählt, ob es mir oder ihnen gefällt, ist dabei egal.— Bodo Ramelow (@bodoramelow) 26 de marzo de 2018

En una serie de tuits, Ramelow opina que "sería bueno si el gobierno federal hiciera una mediación y no se convirtiera en parte implicada". En la misma red social, Ramelow ha compartido el vídeo de las declaraciones del dirigente del PP Pablo Casado en las cuales dijo que Puigdemont podría acabar como Companys.

La ONU admite la denuncia contra España

CASO 1-OLa ONU admite la demanda de Puigdemont contra España Albert Acín Foto: EE Barcelona. Martes, 27 de marzo de 2018

El conflicto catalán ya es plenamente internacional. El Comité de Derechos Humanos de la ONU ha admitido a trámite la demanda del presidente Carles Puigdemont contra la "vulneración" de sus derechos políticos en España.

Según ha señalado la misma organización, el comité de las Naciones Unidas aceptó ayer la demanda, coincidiendo con la comparecencia de Puigdemont ante las autoridades alemanas después de su detención. En el texto, que fue presentado por la abogada internacional de Puigdemont, Rachel Lindon, se advertía que el Estado español había vulnerado varios derechos del president.

Con esta admisión, las trabas políticas del Estado al president —que ya habían ganado especial interés después de su detención el domingo— toman una verdadera dimensión internacional.

Denuncia contra España

Puigdemont decidió trasladar el conflicto catalán a las Naciones Unidas con una demanda en la que sostenía que se habían "violado" sus derechos políticos.

El texto, presentado el pasado 2 de marzo y que lleva por título Puigdemont versus España, expone que el Estado ha vulnerado sus obligaciones en tratados de vigencia internacional, y que España ha ratificado, como la Declaración Universal de Derechos Humanos y el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos.

En la demanda tramitada a las Naciones Unidas, el president explicaba que varios derechos —el derecho a presentarse a las elecciones, la libertad de asociación y la libertad de expresión— habían sido vulnerados por las instituciones españolas. En este sentido Puigdemont explicaba en la ONU que la represión había supuesto impedimentos para ser reelegido president de la Generalitat.

España, en evidencia

Con la admisión de hoy, el Estado español vuelve a ser noticia en relación a las Naciones Unidas. Eso después de que la organización expusiera el pasado viernes que el Gobierno tenía que respetar los derechos políticos de Jordi Sànchez. En este caso, el Comité de Derechos Humanos anunció al Estado la conveniencia de medidas cautelares para así proteger sus derechos.

Y esta es precisamente una importante diferencia respecto a la tramitación de la demanda de Puigdemont, donde no se ha hablado de medidas cautelares pero sí que se ha pedido al Gobierno que dé algún tipo de respuesta sobre la situación de Puigdemont en un plazo máximo de seis meses.

English establishment at the back of our misery under Franco's regime and our horrors of Civil War

Two English authors 'engineered start of Spanish civil war', claims new book


History of London’s Authors’ Club reveals plot by two members to return General Franco to mainland Spain from Las Palmas in 1936


Danuta Kean
@Danoosha

Fri 27 Jan 2017 12.08 GMTLast modified on Thu 22 Feb 2018 14.21 GMT
‘He had a habit of letting off revolvers in any office he happened to visit’’ … Major Hugh Bertie Campbell Pollard.


It’s the kind of moment every archivist dreams of: an obscure paper trail proving the institution for whom one works played a forgotten but pivotal role in history. And it is exactly what Chris Schüler found as he rummaged through the archives of the Authors’ Club while researching a new book.

Writers, Lovers, Soldiers, Spies, published this week after being crowdfunded on Kickstarter is packed with anecdotes and marks the 125th anniversary of the club, housed near Whitehall in London. Perhaps best known as sponsor of a number of book awards, the club should also be remembered for some of its more disreputable members, said Schüler.

Two in particular stand out: Douglas Jerrold and Hugh Pollard. Major Pollard was a shady, veteran spy with a reputation for letting off his pistol at random in public places, while Jerrold was a publisher, and such a fusty one that Anthony Powell once asked of him: “How did he ever get out of The Forsyte Saga?”


But, as Schüler discovered, the two leading club members “engineered the start of the Spanish civil war”.

“In 1936, Jerrold got together over lunch at Simpson’s in the Strand with an aeronautical engineer and Louis Bolin, the London correspondent of a Spanish nationalist newspaper. Bolin later became press officer to [Spanish dictator] General Franco,” Schüler said. “Together they hatched a plot to charter a light aircraft to the Canaries for what looked like a holiday jaunt. But it wasn’t.”

What the three planned was to help Franco – who had been stationed on the island by the government in order to neuter his power – to reach his troops and lead a coup. Jerrold phoned Pollard, an old friend of notorious occultist Aleister Crowley, and arranged for a plane to take them on the supposed jaunt. To add credibility to the trip, Pollard recruited his daughter Diana and her friend Dorothy Watson, whom Jerrold noted “kept her cigarettes in her knickers”, adding approvingly: “Obviously she was the type that went to Africa.”

On 11 July, the plane flew to Las Palmas, where it picked up Franco and took him to Morocco, from where he invaded Spain and started the civil war.

“We had some very discreditable members over the years, but that is my absolute favourite story of all those I uncovered,” said Schüler, a former chair of the Authors’ Club, past membership of which reads like a roll call of the greatest British literati: George Bernard Shaw, Ford Madox Ford, Oscar Wilde, Graham Greene and Brigid Brophy.
‘Your club makes free with the name of myprofession’ … Brigid Brophy. Photograph: ANL/Rex/Shutterstock

A more benign revolution was brought about by Brophy in 1967, when the feminist novelist and essayist gave a speech to the male-only membership about their exclusion of women. Schüler uncovered scraps of her speech, Being a Woman Writer, on strips of pink notepaper. Brophy railed at members for excluding women, because “the name of your club makes free with the name of what is, after all, myprofession”.

Sharpening her pen, she added: “In [London] SW10, I am recognised as an author, but when I cross London it seems I am overtaken by an invisible change. When I arrive here in SW1, I am no longer an author, I have a dreadful suspicion that I know what you think I am. You think I am an authoress.”

Though it took another four years for the club to admit women, Schüler believes Brophy’s speech was a turning point for women in the most exclusive part of British society, the gentlemen’s clubs of London. “It became the first major club to let women in, well before the Reform, which was 10 years later, and the Athenaeum, which was 20 years later,” he said. Sadly, Brophy’s words have yet to have any effect on the Garrick Club, White’s, Pratt’s, Boodles, Brooks’s, the Turf Club and the Travellers’ Club – all London clubs that remain bastions of male-only membership.

80º aniversario de los bombardeos fascistas en Barcelona

80º aniversario de los bombardeos fascistas en Barcelona

Un vídeo recoge la experiencia de testigos que los vivieron en primera persona


16/03/2018 09:03




Momento del vídeo del Museo de Historia de Cataluña sobre las experiencias durante los bombardeos en Barcelona

Parte del documento "Relazione sugli effetti del munizionamento usato dall'aviazione legionaria (dicembre 1938-gennaio febbraio 1939)"


Hace 80 años, los días 16, 17 y 18 de marzo de 1938, Barcelona fue bombardeada por parte del Aviazione Legionaria Italiana, la aviación fascista italiana. Se lanzaron más de 45.000 kilos de bombas durante 41 horas en 12 ataques que produjeron 551 muertos, más de un millar heridos y 273 edificios destruidos.


En conmemoración a las víctimas de la tragedia y la violencia fascista, el Museo de Historia de Cataluña ha realizado un vídeo donde se recoge la experiencia de testigos que los vivieron en primera persona. El vídeo lo protagonizan cuatro miembros del Consell de Savis que vivieron los ataques aéreos:
Pere Basté, que tenía 16 años y era voluntario de la Cruz Roja.
Roser Rosés, que tenía 12 años.
Pere Rosés, hermano de Roser Rosés, que tenía 14 años.
Antoni Verdú, que tenía 8 años.


El Consell del Savis
Es una actividad de intercambio intergeneracional que forma parte del programa educativo que tiene el Museo de Historia de Cataluña y que cuenta con la participación de personas con edades desde los 69 hasta los 92 años. Cada uno de los participantes tiene una historia de vida que ayuda a los más jóvenes a entender los diferentes periodos históricos de Cataluña explicando el recuerdo que tienen de la vivencia.


Documentación de los bombardeos
El Archivo Nacional de Cataluña ha ingresado el documento Relazione sugli effetti del munizionamento usato dall'aviazione legionaria (dicembre 1938-gennaio febbraio 1939). Se trata de un documento sobre los bombardeos de Cataluña llevados a cabo para la aviación italiana durante la Guerra Civil española, con fotografías documentadas de los efectos materiales producidos por las bombas sobre los edificios y viviendas de Barcelona, Girona, Tarragona, Figueres, les Borges Blanques, Castelldans, Alfés y Granyera de les Garrigues. Las fotografías tienen una descripción donde consta la localización y las características del artefacto explosivo que se tiró.


El estudio sobre los efectos de los bombardeos está firmado por el general de brigada Adriano Monti -"il comandante dell aviazione legionària”– y se hizo sobre el terreno a medida que, rotos los frentes del Ebro y del Segre, las tropas nacionales fueron ocupando Cataluña.


El ingreso de esta documentación en el Archivo Nacional de Cataluña proviene de la reciente adquisición por 3.400€ en subasta pública.


Barcelona bombardeada: Queremos la paz, no el olvido
La ciudad de Barcelona conmemora el episodio con una serie de actividades que, además de recordar la agresión sufrida, quieren reivindicar el compromiso de la ciudad con la paz. Una de las actividades programadas es un mapeo de vídeo en 3D con luz y sonido en la fachada del Ayuntamiento de Barcelona. Se trata de un árbol que emerge del suelo y se proyecta sobre el cielo de Barcelona, mientras voces en off dan contexto al espectáculo, de 10 minutos de duración y que se podrá ver en varias proyecciones diarias el 16, 17 y 18 de marzo.

​August Gil Matamala: itinerari d'un resistent a través de la història col·lectiva

Presenten a Granollers el llibre sobre l’històric advocat que han escrit escrit

David Fernàndez i Anna Gabriel | L'exdiputat al Parlament diu que és la història d'una generació que va lluitar contra el relat imposat

 per Jaume Ventura, 10 de febrer de 2018 a les 11:13 | 

David Fernàndez i August Gil Matamala, a la presentació del llibre a Granollers | Cedida

Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.Tres anys de converses van necessitar els exdiputats de la CUP David Fernàndez i Anna Gabriel per recollir històries, anècdotes i vivències de l’històric advocat August Gil Matamala. Aquest dijous han presentat August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra (Sembra Llibres) a l’Anònims de Granollers, en un acte que ha omplert el menjador del local. Hi eren tots menys Gabriel, que ha de declarar el 21 de febrer al Tribunal Suprem com a investigada en la causa contra el Govern.

“El llibre explica una part important de la història de Catalunya dels últims 70 anys, del moviment obrer, de l’esquerra antifranquista i de l’independentisme més combatiu, i d’una persona que ha passat per tot aquest epriple”, ha obert el foc Lluís Guix, de l’Anònims. “Quan vàrem saber que el David i l’Anna estaven escribint aquesta obra vem pensar que ja era hora que algú ho fes”, ha afegit.
No és un llibre de memòries. Ni un llibre d’història. És una barreja de les dues. No és una història personal, sinó un itinerari íntim d’un resistent a través d’una història col·lectiva”, ha explicat Fernàndez. Guerra, dictadura i transició a través d’una de les figures més destacades. “És un homenatge als que ens van precedir en la lluita en unes condicions molt pitjors i pels que vindran”, ha afegit.

Gil Matamala reconeix que no tenia clar si havia de fer unes memòries: “Moltes persones m’ho deien, però jo no entenia aquesta insistència perquè considerava que la meva participació no havia estat tan important”, defensa. Tot i això, recorda com un dia es va comprar una llibreta i va escriure el títol, que al final ha estat el definitiu. També que es va bloquejar i la sensació que mai acabaria el llibre. “Haver d’afrontar tota una vida i una infància que em porta sentiments dolorosos em generava dificultat. Però un dia vaig rebre un correu electrònic d’en David i l’Anna en què em parlaven sobretot d’una cosa: de la generació de l’amnèsia. Potser sí que els que ja ens hem jubilat hem d’explicar que això ha existit. Vaig tenir la sensació que valia la pena”. Gil Matamala es refereix a la gent que ara ronda els 40 anys a qui ”se’ls hi ha explicat la història dels vencedors, que tenen un buit amb la nostra generació i a qui se’ls ven massa cops que tot comença de nou”. En aquest sentit, critica que hi avui en dia hi hagi presos polítics i els hi dona suport absolut, però apunta que “a l’estat espanyol hi ha hagut presos polítics des de l’endemà de la mort de Franco. No es pot dir que els d’ara són els primers de la democràcia. Desconèixer això és no entendre el país en el que es viu”.

 

Records i lluita

 

El fil del llibre ressegueix la història de la lluita dels últims 70 anys i ho acompanya amb anècdotes de tot tipus. Des de els assemblees d’advocats permanents per evitar les darreres penes de mort del Franquisme, com la de Jon Paredes Manot Txiki; o el fet que Gil Matamala fes la mili amb Goytisolo; o quan en articles a la premsa criticava la desmemòria amb Puig Antich.

 

“La seva vida és un mirall de la història del país”, relata Fernàndez. “El seu pare marxa amb la guerra i no el torna a veure fins el 1945 a la presó Model de Barcelona. També és un reflex de l’evolució política, perquè diu que entra i surt del PSUC pels mateixos motius, perquè era comunista. Aquí comença un cicle de vagues oblidades pel poder però també per l’esquerra oficial. Com la de Roca Radiadores, que fan una vaga que, més que salarial, és política, perquè la fan per poder exercir els seus drets”.

 

En l’acte hi ha participat el també advocat laboralista Rafael Calderón. En aquest cas, ell ha afegit un punt de crítica a la situació actual de la lluita contra les injustícies: “No puc superar que la majoria del cinturó industrial voti Ciutadans. La gent ha renunciat a les seves reivindicacions i a les pretensions lògiques de classe”, ha insistit. "A principis dels 70 els convenis col·lectius portaven inclosa una clàusula segons la qual l’estat donava un premi a les dones perquè abandonessin la feina i fessin les feines de casa. La reivindicació tenia un rerefons per aconseguir un canvi polític. Això, avui en dia s’ha transformat de forma poc eficaç i la gent prioritza els temes personals”, ha lamentat.

 

Calderón ha recordat que porta 30 anys reunint-se amb Gil Matamala parlant de com defensar els drets fonamentals: “L’August ha estat un advocat laboralista, com jo, però sobretot un advocat antirepressiu davant del Tribunal d’Ordre Públic, el TOP”. També ha elogiat la seva feina a la coordinadora de laboralistes i a la comissió de defensa, i ha elogiat la seva memòria: “Ho recorda tot. Per això li vàrem començar a dir que havia d’escriure el que ha viscut”.

 

Pel que fa al llibre, Calderón diu que és obligatori llegir-lo per veure el retrat de la repressió que s’hi fa. I en destaca un fragment: “El pare de l’August era un conegut comunista. Amb l’èxit franquista a la guerra van haver de fugir de Sallent. Un cop ja eren a Barcelona, la seva mare va tornar al poble per intentar recuperar les coses que havien deixat a casa per culpa de les presses. L’habitatge estava precintat. Preguntat al comissari, li va dir que hi havia d’anar el seu marit i que no tingués cap por perquè no havia de tenir por de res. Però ella no se’n refia i marxa. Al cap d’un temps, torna i aconsegueix entrar a la casa, que es troba totalment buida”.

 

Fernàndez explica que coneixia Gil Matamala des de finals dels 90 per la participació en diversos actes de defensa dels drets civils i polítics. “Anaven sortint anècdotes i històries i amb l’Anna ens vàrem adonar que érem fills de l’amnèsia, que s’havia planificat l’oblit i el silenci deliberadament i que havien esborrat el millor de la nostra història col·lectiva, que com sempre està a baix a l’esquerra”. A partir d’aquí va començar un procés d’entrevistes i converses. El procés només es va veure aturat per l’entrada de Fernàndez i Gabriel al Parlament de Catalunya.

 

“És un acte de sobirania política de la memòria. Tenim dret a decidir que no volem oblidar, que no ens expliquin la història des de dalt i sempre per part dels guanyadors. És una història des de baix, de contrahistòria, de la història anònima dels més oblidats, dels invisibles que s’hi ha deixat la pell. És la historia que ens van explicar i com ho veiem des d’una generació que volem saber, que tenim ganes de saber com resistien els que ens van precedir en la lluita. Serveix per resistir millor i més gent. Perquè l’August està coneixent els estats d’excepció encoberts que estem visquent avui en dia. Com va dir ell en alguna ocasió, els somnis, els bons i els dolents, solen abolir el temps, però no l’esperança”, ha afegit Fernàndez.